dilluns, 13 d’abril de 2015

Un bon samarità

El bon samarità (1838), oli de Pelegrí Clavé i Roqué. Font: Viquipèdia
No sé qui ets ni com et dius, d'on ets, on vius, però sé, des d'aquest dissabte passat al migdia, que estic en deute amb tu.

Per una sèrie de circumstàncies que ara no venen al cas, tot i que tenen la seva història, la caixa del saxo alt d'una de les meves filles, amb el saxo dins la caixa, va quedar-se al carrer, al capdamunt de la calçada, per un inoportú oblit, abandonat a la seva sort mentre la filla feia via cap al seu destí al capdamunt d'un cotxe que no duia, encara que llavors no ho sabia, el seu saxo alt.

Uns quants minuts i quilòmetres més tard va adonar-se de l'oblit, trobant a faltar la caixa del saxo i el saxo... Però allà on se suposa que l'havien deixat, just davant de casa, ja no hi era: jo mateix ho vaig anar a comprovar, ni rastre de la caixa, ni rastre del saxo...

A partir d'aquí vam iniciar la cerca i, sobretot, començar a donar veus de la pèrdua avisant els negocis més propers (un bar, una perruqueria, un centre d'estètica) de casa i d'allà on el saxo, amb la seva caixa, es va perdre.

Paral·lelament un bon samarità, anònim aleshores i anònim encara avui, se'l va trobar allà on inoportunament se'l va deixar una de les meves filles i va decidir dur-lo a la policia local, a l'Ajuntament de Sarrià de Ter.

Dissabte l'ajuntament era tancat, també el servei de policia local, on el bon samarità volia deixar la caixa que havia trobat, però no el bar de davant l'ajuntament, de la família de l'alcalde, que li van dir que ja se'n feien càrrec.

I així ho van fer. La Idoia va començar a donar veus i una d'aquestes va arribar a les orelles de la Mireia, cosina de la meva dona, qui em va trucar tot preguntant-me sense cap preàmbul: "Roger, heu perdut un saxo?"

Minuts més tard em plantava al bar de davant l'ajuntament per recollir i recuperar el que dues hores abans una de les meves filles  havia perdut, un saxo alt enfundat dins la seva caixa, tot agraint-los la responsabilitat de fer-se'n càrrec i l'esforç de fer, per la seva banda, la cerca del propietari.

Ara el saxo alt torna a estar a les mans d'una de les meves filles, qui més enllà de tenir, com jo ara, una anècdota per explicar, confio que tingui, sobretot, una nova lliçó apresa...

No sé qui ets ni com et dius, d'on ets, on vius, però sé que estic en deute amb tu, bon samarità: et dec com a mínim un "moltes gràcies"!

Aquest article en part vol ser-ho, tot i que tal vegada no te'l llegeixis, tal vegada mai te'l llegiràs!

En tot cas, i per si de cas, moltes gràcies bon samarità!