dijous, 5 de març de 2015

Candy Crush



El gran titular de les contra-cròniques del debat de l'estat de la nació que dies enrere es va celebrar al Congrés de Diputats va ser el de la vicepresidenta primera del congrés, Célia Villalobos, jugant al Candy Crush amb la seva tauleta tàctil.

Villalobos es va defensar al·legant que no jugava al Candy Crush sinó que consultava la premsa, però aquesta és només, sembla, una veritat a mitges: no jugava al Candy Crush, certament, sinó al Frozen Free Fall!

El mateix dia de l'enxampada de Villalobos jugant inoportunament al Congrés de Diputats al meu poble, Sarrià de Ter, vam fer un ple ordinari. Durant tot el ple, que aquell dia va durar encara no mitja hora, una regidora de l'equip de govern no va parar de mirar i teclejar el seu telèfon mòbil; ignoro quin ús en feia, si consultava el correu, piulava sobre el ple o conversava per WhatsApp... Era al ple en cos, però no en ànima!

Anys enrere, quan els polítics van començar a desembarcar en massa a Twitter, una colla de diputats al Parlament de Catalunya, entre ells José Antonio Donaire, van debatre sobre l'ús de les noves tecnologies en general i Twitter en particular, al Parlament de Catalunya. Es parlava aleshores del Parlament 2.0... Recordo seguir aleshores apassionants debats i discussions entre parlamentaris paral·lels als debats que els portaveus feien des de la tribuna del Parlament.

La política 2.0 no s'esdevé donant una tauleta tàctil o un telèfon intel·ligent a un polític! De fet el que feia Célia Villalobos no era ni política ni 2.0! La tecnologia no és la fi, sinó el mitjà; el 2.0 només adjectiva, el substantiu, i per tant allò substancial, segueix essent la política!

Però tampoc ens enganyem: si en comptes de jugar amb la tauleta tàctic Villalobos estigués fent mots encreuats o resolent un sudoku, ho criticaríem igual? El Candy Crush, en aquest cas, no és el problema!