dimarts, 3 de febrer de 2015

(in)Justícia esportiva contra la violència


Puc entendre que en la intensitat d'un partit i amb les pulsacions accelerades en algun moment a un jugador se li creuïn els cables i, fruit de la frustració, la desesperació o ambdues coses alhora, llenci la seva bota en direcció a un àrbitre assistent. Puc entendre-ho, però no tolerar-ho!

També puc entendre que entre jugadors rivals dins el camp hi hagi provocacions més o menys subtils que no cerquin res més que el contrincant perdi els nervis i sigui amonestat i, si és possible, expulsat. També en el món del futbol sovintegen els enganys i simulacions per tal d'enredar l'àrbitre.

Les dues darreres d'aquestes tres situacions formen part del futbol i del joc, argumenten molts futbolistes, que hi afegeixen que generalment el que passa al camp es queda al camp! No sé què passa amb el que passa a Las Vegas, però no tot el que passa dins un terreny de joc es queda i ha de quedar al terreny de joc!

Al bàsquet hi ha més respecte i disciplina
Pel futbol m'agradaria el respecte i la disciplina que els jugadors de bàsquet tenen vers els àrbitres i el seu criteri, equivocat o no. Un jugador de bàsquet no pot increpar un àrbitre com ho fan els de futbol: la més mínima pujada de to significa una falta tècnica. La simulació o exageració d'una falta també està penalitzada. El futbol i el bàsquet són esports on el contacte és inevitable, on es permet la intensitat, també l'agressivitat, però la violència (física i verbal) es jutja de diferent manera en un i altre esport dins i fora del camp.

Els reglaments no només han d'establir les regles del joc, també han de donar a qui ha d'arbitrar en un partit l'autoritat i el respecte suficients per tal que també ell, i els seus assistents, puguin tallar de soca-rel la violència.

Agressivitat i violència no són sinònims
Que un jugador intenti agredir-ne un altre, o directament l'agredeixi, hauria de ser punitiu tant si l'àrbitre ho ha vist amb els seus propis ulls com si no ho ha vist, doncs el fet, malgrat l'àrbitre no l'hagi copsat, és el mateix i té la mateixa gravetat, sobretot quan l'agressió és captada i retransmesa des de tots els angles possibles.

Va fer bé Cristiano Ronaldo demanant disculpes, des de les xarxes socials, per la coça i plantofada que va propinar a un jugador del Còrdova; però la disculpa no expia la culpa i accions com aquestes mereixerien no només un major càstig per part de qui organitza la competició, sinó també del seu propi club, entenent que aquests comportaments, com el d'Arda Turan llençant la seva bota en direcció al linier, no es poden permetre dins un terreny de joc.

És millor prevenir la violència que lamentar-la
No, que un jugador agredeixi, o vulgui agredir-ne un altre no forma part del futbol ni del joc, la violència és violència i cal combatre-la tan dins com fora del camp, tan sobre la gespa com al voltant dels estadis; de poc o res serveixen les pancartes i les declaracions de bona voluntat quan hi ha fets lamentables que després tots lamentem.

Al final el missatge que estem donant és que mentre l'àrbitre, o la policia, no et vegin, el jugador i l'aficionat poden mantenir actituds i comportaments violents en nom del futbol!

El futbol és esport i l'esport és respecte, no violència; i així serà quan, a banda de les mànigues de les samarretes dels jugadors, el respecte l'exerceixin els jugadors dins el camp i els estaments que gestionen les competicions dins els despatxos: mentrestant, "parole, parole"...