Implorar la independència

Estava davant d'una de les cites més importants de la història, de la seva història, d'aquelles que si surten bé esdevenen fites històriques, però si surten malament es converteixen, de nou, en un record amarg, d'aquells que ni el pas del temps sap esborrar, per més que ho desitgem....

La cita era a tocar i en els dies previs les emocions, sempre a flor de pell, corrien el risc d'aflorar i esclatar d'aquella manera incontrolable en què ens dominen més elles que no a l'inrevés...

No era només per l'enorme transcendència de la cita, les emocions eren a flor de pell sobretot per tot el que s'havia treballat, mesos i anys enrere, per arribar a la cita i fer història, per canviar la història!

A mitjans de maig de 1992, tot just tres dies abans que el Barça jugués la final de la Lliga de Campions contra la Sampdoria, el president del Barça Josep Lluís Núñez es va emocionar, fins a plorar, davant les càmeres de Televisió de Catalunya en una entrevista del periodista Lluís Canut (aleshores sense barba ni ulleres!) al programa Gol a Gol...

Les imatges del president Núñez plorant formen part del fons i patrimoni televisiu del nostre país, fins al punt d'haver fet, d'aquest moment de màxima emotivitat, un element més de la caricatura del seu personatge.

La imatge de Josep Lluís Núñez plorant se'm va fer present dies enrere quan vaig veure que en una entrevista radiofònica "televisada" Oriol Junqueras s'emocionava fins a esquerdar-se-li la veu i humitejar-se-li el ulls...

No es va arribar a trencar, Oriol Junqueras, tan sols es va esquerdar, tal vegada la mateixa esquerda de la porcellana de la fina unitat que ell, en la mesura i responsabilitat que li correspon, també ha contribuït a esquerdar.

Se li va trencar la veu a Oriol Junqueras quan defensava la independència de Catalunya com a una necessitat de la gent...

Tal vegada sí, la independència també necessita ser implorada! Potser no n'hi ha prou en desitjar-la, somiar-la, reivindicar-la, proposar-la, demanar-la, reclamar-la... tal vegada ara ha arribar el moment d'implorar-la.

Implorar és el recurs que fan servir molts pidolaires que, amb veueta de pena, et demanen uns cèntims tot exposant una versemblant penosa situació; en la seva caricatura ha fet fortuna la frase pidolar és lleig, però més lleig és robar!

Doncs això, pidolar és lleig, però més lleig és votar!

A l'any 1992 em vaig creure l'emoció de Josep Lluís Núñez i avui em crec la de l'Oriol Junqueras. Crec que la seva emotivitat és sincera, però alhora buscada o, en tot cas, no evitada. Les emocions formen part de la comunicació i en aquest cas els polítics saben prou bé quines són les que, en cada moment, volen posar en joc.

I és molt el que s'hi juga Oriol Junqueras... es sent convocat per la història, historiador ell... La cita és a tocar i és normal que en els dies previs les emocions aflorin; és molt el que s'ha treballat mesos i anys enrere per arribar a la cita i fer història... per canviar, o no, la història!