dilluns, 8 de setembre de 2014

Un somriure per la Victòria



Deixa'm Victòria que sigui jo ara qui plori per tu, per la teva presència ja definitiva només entre els meus records i en un raconet del meu cor que reservo als qui, com tu, algun dia, en algun moment, m'heu impulsat un batec.

D'haver sabut que aquella trobada fugaç, fa poc més d'una setmana, seria la darrera hagués allargat un xic més el meu somriure i les meves paraules; sempre ens acaba perseguint el pensament de no haver fet prou, temem no haver estat a l'alçada!

Una nit, com a mínim una nit, sé que et vaig robar més d'una llàgrima; eres tu la dona que va plorar la nit d'aquella derrota, que no fou la primera, tampoc la més contundent, però sí la més amarga. No sé si van ser moltes més les llàgrimes que es van vessar aquella nit, però tu vas tenir el valor de dir-m'ho en un gest que tendresa que ni que volgués, que no vull, podria oblidar.

Potser ni tan sols vas saber que, sense revelar el teu nom, mesos més tard vaig explicar-ho:
"Plorava una dona la nit que no vam guanyar les eleccions municipals de Sarrià de Ter. M'ho va comentar setmanes després, amb el resultat coll avall i tranquil·lament. Setmanes abans de les eleccions em va dir que una nit havia somiat amb mi... Ara quan me la trobo per Sarrià de Ter em dibuixa un amable somriure i els seus ulls em semblen dir: segueixo al teu costat..."

No van ser aquelles, malauradament, les llàgrimes més amargues que van vessar els teus ulls; van ser, possiblement, les que per sempre més van regar el record de la Rosa més formosa del teu jardí, de la teva Rosa.

Sé Victòria que et dec un somriure; un somriure d'aquells que es contagien i reconforten. Vol ser aquest article el gest inicial d'un amable somriure; de fet ara que l'estic acabant ja noto com s'estiren amunt els extrems de la comissura dels meus llavis.

I amb aquest inici de somriure es clou per l'eternitat aquesta nostra petita història de somriures i llàgrimes...

Descansa en Pau, Victòria, amb la pau del teu somriure, que de les llàgrimes ja ens n'ocupem nosaltres...