dimarts, 10 de juny del 2014

Fan Catalunya i Espanya un "Thelma i Louise"?


Entre les moltes metàfores que representa la pel·lícula "Thelma i Louise" hi ha la de fugida endavant vers el precipici, vers l'abisme, però també, quina paradoxa, vers la llibertat.

Al final de la pel·lícula representa que "Thelma i Louise", carregades de raons, carregades de justícia, assaboreixen la llibertat amb l'amarg sabor i elevat preu de la mort.

Quan algú situa el procés català vers la independència, passant per la consulta pel dret  a decidir, al camí de l'abisme, jo sempre penso que també al camí de l'abisme hi ha la involució i recentralització política que promou el govern estatal del PP. També es "suïcida" l'Espanya que s'aferra, immobilista, a aquesta Constitució.

Els qui pensen, temen i/o celebren que el procés d'autodeterminació de Catalunya aboca la pròpia Catalunya a l'abisme han de saber que aquest mateix procés, sumat a l'immobilisme espanyol, arrossega també a Espanya al seu propi abisme...

Aquests, en comptes de quedar-se a mirar el final de la pel·lícula més valdria que comencessin a fer els canvis necessaris per evitar, ja no el temut abisme de Catalunya, sinó el propi d'Espanya!

Ara per ara el canvi necessari, imprescindible que pot fer Espanya per a evitar el seu propi abisme (una Espanya sense Catalunya) passa per fer que la Constitució sigui compatible amb l'Estatut de Catalunya aprovat i referendat pels catalans...

Sí, aquesta és una missió impossible, a dia d'avui... només el nou Rei Felip VI podria forçar un escenari on la tercera via, una Espanya més federal, donés aire (reconeixement, més competències i els diners que corresponen) no només a Catalunya, també a molts catalans, entre ells, ben segur, Pere Navarro i Josep Antoni Duran i Lleida!

Uns i altres veuen com Catalunya i/o Espanya, com "Thelma i Louise" al final de la pel·lícula, avancen decididament gas a fons cap a l'abisme... mentre Pere Navarro s'ho mira immòbil i Duran i Lleida fa un darrer intent per evitar-ho, corrent darrere seu com ho feia Harvey Keitel...



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada