dijous, 13 de març de 2014

Carles Rahola, un ciutadà de Catalunya... afusellat fa 75 anys!


El proper 15 de març de 2014 farà 75 anys de l'assassinat, a mans del franquisme, de Carles Rahola.

El 15 de març de 1939 al mur del cementiri de Girona, carrer del Carme avall, el franquisme va voler silenciar la veu d'un periodista, d'un escriptor, en paraules de Lluís Maria de Puig, d'un idealista, republicà, catalanista i socialista!

Però no, amb la seva injusta mort, després d'un judici sense justícia, d'una sentència vergonyosa, van matar l'home, el "ciutadà de Catalunya", però no la seva veu, el seu pensament, el seu llegat.

Com ja vaig recordar fa 5 anys, en motiu del 70è aniversari del seu afusellament, l'any 1979 l'historiador, també polític, Lluís Maria de Puig va publicar el llibre "Carles Rahola. Un ciutadà de Catalunya" (Edicions del Cotal). El llibre fa un repàs de la vida i obra de Carles Rahola, un gironí il·lustre i il·lustrat, la seva aportació a la historiografia, a la filosofia, a la política...

El llibre conté un fragment, ja publicat amb anterioritat al diari "El Correo Catalán" el setembre de 1976, de la carta que, en capella, Carles Rahola va escriure a la seva esposa i als seus fills, fragment que em permeto transcriure per evocar no només el record d'aquest "home bo", sinó també per denunciar, ara i aquí, i tantes vegades com calgui, l'irreparable injustícia que va representar el seu afusellament.

"Enemic com sóc de tota violència, mai per mai voldria que el meu nom servís per cap campanya de violència... Recordo uns versos, que em sembla són del neu gran amic Maragall, amb el qual penso reprendre, al cel, les nostres converses a la terra:

"Per la gràcia del somrís
has entrat al Paradís..."

Podia anar-me'n. Com que no he fet cap mal, he cregut en la justícia i  he restat ací. Us he sacrificat muller i fills. Moro innocent...Tantes coses que havia de fer i escriure encara! Tant que havia d'estimar!... Morir... recança infinita i dolorosa!... Veig,. des de la cel·la, una palmera que reflecteix, en les seves fulles agitades per la tramuntana, els raigs de sol de primavera. Uns ocells juguen i canten. La meva ànima també canta en la llum i aviat potser serà una guspira que pujarà vers l'infinit."

35 anys després de l'afusellament de Carles Rahola el mateix règim va executar, també de manera injusta, Salvador Puig Antich. Ben segur que d'haver-se conegut Carles Rahola i Salvador Puig Antich haurien mantingut grans discussions sobre les seves diferències ideològiques, salvant naturalment la distància històrica que els separa.

Tan un com l'altre van ser executats per defensar la llibertat, les llibertats, un a l'inici del franquisme, l'altre al final, però ambdós executats, al cap i a la fi, pel mateix règim i, si fa o no fa, pel mateix motiu... tot i que en realitat de motius no n'hi havia...

Ben segur que l'ànima en forma de guspira de Carles Rahola va pujar al cel, però la seva guspira, com la de Salvador Puig Antich, ens arriba a l'ànima, a la nostra ànima, i ens encén la necessitat de recordar no només com d'injustes van ser les seves morts, sinó també, i avui especialment en el cas de Carles Rahola, quanta llum va tenir la seva vida!

Quin millor homenatge, aquesta dies, que llegir Carles Rahola!