divendres, 1 de juliol de 2011

Calamars farcits, 12 anys després!

Calamars farcits emplatats!. Foto: Roger Casero
Una esgarrifança em va travessar el cos. Ben segur que és un símptoma més que, inevitablement, em faig gran. Anys enrere no m'hauria esgarrifat...

Netejava l'interior del tercer calamar que em disposava a farcir; al fons del calamar quelcom es resistia a sortir pel què, com també havia fet als altres dos, vaig girar-lo com un mitjó. I girat vaig poder veure allò que costava tant fer sortir: les restes d'un peix que el calamar tenia a mig païr quan el van pescar! Em va fer angúnia i, instintivament, el vaig llençar sobre la pica tot fent un bot i un esglai! Sort d'ella, sempre ella, que va acabar la feina...

Ja feia estona que havia tallat la ceba i l'havia posat a coure en una cassola amb un raig d'oli, afegint-hi, quan ja estava una mica daurada, la carn picada. Tan sols em faltava afegir al farcit les aletes i les potes trossejades dels calamars, que tot just acabava de netejar, i tenyir-ho amb un xic de tomata per fregir.

Amb els calamars ben nets i recuperat de l'esgarrifança vaig començar a embotir-los amb el farcit, segellant-los, per evitar futures fugues, amb tres escuradents, un per calamar...

Ben enfarinats els vaig fregir uns minuts a la cassola i els vaig retirar per a coure la salsa de tomata que els banyaria de nou, abans de ser engolits... bé, degustats!

Amb la salsa de tomata cuita tot fent xup-xup vaig retornar els calamars al seu medi líquid immergint-los a la salsa de tomata, tot esperant que entre ells i la salsa es fonessin llurs sabors...

Feia més de 12 anys que no feia calamars farcits... A casa, quan els van tastar, diuen que els van agradar molt... També a mi, em va encantar cuinar-los i, malgrat el sobresalt, vaig gaudir d'allò més de tot el procés!