La consulta enverinada

La consulta sobre la Diagonal quasi li costa el coll a l'alcalde Jordi Hereu... davant aquesta perspectiva, que la consulta sobre la Diagonal li hagi costat "només" la seva mà esquerra, sembla prou consol, malgrat tot.

Són moltes més que les tres proposades les respostes que ens ha aportat aquesta consulta, respostes moltes d'elles, com les pròpies conseqüències, inesperades, i sembla que fins i tot imprevisibles. Realment no havia previst aquest escenari l'Ajuntament de Barcelona?

Jo a la consulta, després de saber-ne el seu procés, resultats i conseqüències, l'analitzaria a tall de lliçó aplicant-li les 5 W de la comunicació:

On: a Barcelona, està clar, però Barcelona, per més que la Diagonal sigui una de les seves artèries principals, no tothom, vista la participació, s'ha sentit cridat a participar. L'experiència diu que en general opinem més que no participem... Mobilitzar tota una gran ciutat per un sol carrer és tot un repte, segueix essent tot un repte...

Quan: l'agenda política a vegades juga males passades, allò que al segon any de mandat era ideal, fa que, fruit de les negociacions, de la recerca de consens, del propi ritme del procés, s'allargui i aparegui a un any just de les eleccions, pel què, si surt bé et reforça, però si no, el marge de maniobra és més limitat. Generalment és millor deixar de fer una cosa que no pas fer-la malament...

Com: el sistema de vot ha fallat, i això malmet la confiança del i en el propi procés. En un procés participatiu els sistemes de participació, les votacions, no només han de ser fiables, sinó que també han de semblar-ho... Processos simples i coneguts per tothom sempre ajuden i si innovem, i hem de fer-ho, hem de donar garanties... El dubte mina la confiança, i la confiança té un valor incalculable.

Qui: naturalment els veïns i veïnes de Barcelona, però com en quasi tot, són molts més els factors i actors que hi intervenen i que, amb bon criteri, hi diuen la seva en defensa de llurs interessos: els qui viuen a la Diagonal, els qui hi tenen negoci, els qui hi circulen, els qui el seu carrer també espera una reforma, els qui no volen patir mesos d'obres... En aquest sentit, però, la part del procés d'informació i debat de les propostes és un regal que, més enllà del fiasco, cal valorar en la seva justa mesura.

Perquè: totes les preguntes tenen la seva importància, per aquesta, amaga, a criteri meu, el quid de la qüestió: si la consulta era per escollir entre dues propostes, perquè plantejar una tercera opció que les invalidava? Al final sembla que la consukta no era tant sobre la Diagonal sinó sobre l'alcalde i el seu govern, una mena de plebiscit que, com si d'un boomerang es tractés, ha tornat al govern en forma d'inesperat clatellot!

Si del què es tractava era de decidir si la Diagonal es reformava o no, el què s'haurien d'haver donat és només aquestes dues opcions. Vols reformar la Diagonal? Si/No i, naturalment, el blanc.

Si del què es tractava era de decidir com es transformava la Diagonal, el què s'hauria d'haver donat és només les dues o més opcions en joc: Quina Diagonal vols? A/B/C/...

El més còmic, al final, és que l'oposició, condicionant la consulta (ERC demanant que es faci com a retorn per l'aprovació del pressupost i CiU aportant la tercera opció, no fer res!), sembla haver aconseguit allò que volia: desgastar l'alcalde i el seu govern...

Però pel govern i l'alcalde de Barcelona no tot està perdut, res està perdut i res, al final, haurà estat en va. Per amarga i dolorosa que hagi resultat la consulta i les seves derivades, en la mesura en què esdevingui una oportunitat d'aprenentatge, de saber llegir el què la gent ha acabat expressant, fins i tot l'alcalde i el seu govern en trauran fruits, qui sap si, d'aquí un any, fruits saborosos...