Està seduït o, encara pitjor, sotmès Joan Laporta per l'eròtica del poder?. Tenir poder i, sobretot exercir-lo, pot arribar a transformar qualsevol i en molts casos la transformació no és precisament en sentit positiu.
L'alenada d'aire fresc que l'any 2003 representava per al barcelonisme ha esdevingut, al meu parer, una densa bafarada cada dia més difícil de respirar. No és pel seu independentisme (real i/o tàctic?), que respecto profundament, és pel seu ego, que sembla no estar prou saciat amb la presidència del Barça i sobretot per aquest posat, darrerament messiànic, com si estigués per sobre el bé i el mal, ja no quan, sentint-se sobre la cresta de l'onada desprestigia el govern de la Generalitat (No tinc la sensació que [Catalunya aquests darrers tres anys] hagi guanyat res; les institucions haurien de mirar-se en el mirall del Barça...) sinó quan arriba a l'extrem afirmant que la presó incondicional d'Alavedra i Prenafeta és humiliant per Catalunya.
Laporta festeja, es deixa estimar. Ha remuntat en valoració d'imatge des de l'expressió "Al loro!" gràcies al Barça de Guardiola, al triplet de la temporada passada, i amb l'horitzó del final del seu mandat ell, com molts dels qui l'envolten i idolatren, pensa que Catalunya el necessita... que la política catalana el necessita...
Laporta es deixa estimar... l'any 2006, en un altre dels seus moments dolços, fins i tot per Montilla, però darrerament es deixa estimar per CiU (qui es mostra més prudent), ERC (qui malgrat tot com a partit de govern del tripartit també ha rebut) i per Reagrupament, partit on penso que encaixaria millor...
El futur polític de Joan Laporta és veritablement un interrogant?. Ell. que com Núñez també ha estat màrtir s'ofereix de líder... però qui se la jugarà per ell?. Sala i Martín va sentenciar a l'entrevista de Ramon Besa a El País: "Qui va contra Laporta cedeix o perd". No em sembla precisament una bona carta de presentació política... O sí, com afrima Pep Riera aquest diumenge a El 9?: (De màrtirs, martiritzadors i martiritzats) Amb aquest tarannà i amb el tacticisme dels que l'aconsellen és com Laporta planifica els seus últims mesos en el club i la seva incursió en la política. De moment, en l'ús de la demagògia (com ara quan converteix la crítica en campanyes contra la institució) i la hipocresia (com ara quan diu que en la directiva no hi ha discrepàncies) Laporta supera tranquil·lament els demagogs i hipòcrites professionals de la política. Només per això ja se li pot augurar un futur en la política del país, colonitzada per la mediocritat. De fet, Laporta ja ha convertit la directiva del Barça en el més semblant a un partit polític. Es fa el que diu el president, el líder, i punt. O sigui, cedir o perdre.
Davant aquest panorama, jo potser seria partidari de canviar els Estatuts del FCB i que Laporta pogués seguir essent-ne el president... No sé si realment l'independentisme el necessita (més aviat sembla el contrari, ell necessita l'independentisme), i dubto encara més que el necessiti la política i, encara menys, Catalunya, tal com ell ho sembla expressar... Ara bé, benvingut a la política si finalment hi entra, però veurà que malgrat a la llotja del Camp Nou és farcida de polítics, no te res a veure amb el ple del Parlament...
Ai en Joan Laporta... em fa una mandra darrerament!.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada