dijous, 29 d’octubre de 2009

Sant Narcís Generalíssim


Avui, festivitat de Sant Narcís, patró de Girona, la meva ciutat natal, he trobar oportú, donat que encara som dins el bicentenari de la Guerra del Francés, reproduïr aquest text del capítol Els setges de Girona (pdf) escrit per Lluís Ma de Puig dins el llibre Girona i la Guerra del Francès (1808-1814), editat per l'Ajuntament de Girona, que recull les conferències que l'any 2008 es van fer des de l'Arxiu Municipal per commemmorar el bicentenari de la Guerra del Francés a Girona. D'entre els mites que s'expliquen de la Guerra del Francés, trobo especialment escaient reflexionar, avui, sobre el de Sant Narcís!

Sant Narcís Generalíssim

La retirada dels francesos el dia 21, va suposar un gran respir per als gironins i una profunda sensació de victòria. Malgrat que la resistència fou obra de les actuacions ordenades i valeroses dels defensors i particularment dels soldats de la guarnició, l’alegria general donà pas a una eufòria de caire transcendent, alimentada per elements del clergat, establiment que tendia a considerar que els gironins tots sols no haurien pogut mai repel·lir els atacs dels francesos sense la protecció directe de sant Narcís amb què van poder comptar. Es veu que el sant donà senyals aparentment inequívoques, i segons testimonis, des del seu propi sepulcre, ens diuen els cronistes, “amb un extraordinari resplendor que en la memorable nit en la qual corregué la Plaça tant de perill, que observaren amb admiració, en la capella del sant tota la comunitat de monges caputxines, que viuen al costat i que ignoraven la causa”. Amb aquestes evidències i d’altres més que van ser aportades (va aixecar el braç, per exemple), que l’historiador no té cap possibilitat de considerar com a certes, ans al contrari, va prosperar la convicció de l’ajut sobrenatural del patró de la ciutat.

La qüestió és que, es nomenà sant Narcís Generalíssim i en una cerimònia de gran solemnitat celebrada el 3 de juliol a l’església de Sant Feliu, on suposadament hi reposaven les restes del patró de la ciutat, amb tota la magnificència possible en aquella hora, es dipositaren les insígnies i emblemes del comandament suprem (espasa, bastó i faixa) al sepulcre del sant. Una mena d’acte militar i religiós que era l’expressió de l’advocació de la ciutat al seu patró. Josep Clara ha explicat recentment el cas històric de la llegenda de Sant Narcís, que amb mosques o sense ha aparegut en moments crucials de la història de Girona per exercir el miracle corresponent. Però com que els prodigis celestials pertanyen al món de la taumatúrgia i no pas de la història, ho deixarem estar. En tot cas, l’estat emocional dels gironins aquell 1808, sotmès a la tensió extrema del moment, devia fer plausible que certs elements miraculosos molt propers a l’espiritualitat primària i simple del poble fossin més acceptables que en una altra circumstància més serena i racional.

Els més interessats en donar aquest caire transcendental a la lluita eren els membres del clergat regular. Napoleó havia posat fi als ordes religiosos i els havia confiscat el patrimoni. Als frares els hi anava tot.

En tot cas, els gironins van posar-se a treballar frenèticament per millorar les condicions militars de la ciutat.