dissabte, 10 d’octubre de 2009

Els 10 anys de Drissa, a propòsit del dia mundial de la salut mental


Aquesta setmana no he pogut evitar rellegir alguns atricles que el meu pare, Just M. Casero, va escriure a la columna diària que al tomb entre els anys '70 i '80 tenia al Punt Diari (ara El Punt) sota el títol de Quiosc; especialment alguns que fan referència a la psiquiatria i la salut mental, escrits a partir del seu coneixement i responsabilitat en tant que President de la Comissió de Sanitat i Serveis Socials de la Diputació de Girona.

A "L'escàndol", de l'11 de maig del 1980, escrivia:
Una trucada a primera hora m'amunica que s'ha produït un escàndol. iutadans de pro han fet saber als conductes reglamentaris que sí, qe està bé que els bojos ocupin el (Teatre) Municipal, que és convenient que aquests pobrets tinguin alguna manera de divertir-se; però que això de passejar-los per la Rambla...
S'han escandalitzat en veure els bojos al carrer. Una cercavila d'aquests homes amb la mirada perduda, amb el somriure lliure, amb històries difícils, ha escandalitzat els pobres ciutadans d'esplèndits currículums. La rambla ha tremolat. Qui sap si algú, des de la finestra, des de la terrassa d'un bas, des de l'aparador d'una botiga, ha identificat el germà, el pare, l'amic, després de tants anys allà dintre.
Una Rambla és un bon lloc per a tractants de fusta, per a nenes maques al matí, per a galants de vermut al migdia, per a suaus caigudes de la tarda. mai per a malalts del cap,, per a oligofrènics, per a neuròtics, per a alcohòlics, per a velles emboirades, per a homes folls.
Aquesta gent ja té el manicomi; allà hi estan millor, ben atesos, ben alimentats. No hi heu estat mai al manicomi?. Una delícia. espais verds, arbres, bones ombres, racons assolellats, cant dels ocells, les ones de la mar bella, muntanyes del Canigó, la vall del riu vermell. Però silenci, univers petit, l'antic diàleg dels uns amb els altres sense esperança, el llit idèntic de cada nit a la mateixa hora, el pati passejat per ombres, la tanca larga que defineix el territori autonòmic dels bojos.
Per què no ho feu d'agafar els vostres fills i passejar una estona per l'hospital de Salt?. No passa res. Gent de pau, com no en trobareu enlloc, ja hi podeu pujar de peus. Se us acostaran, potser, i us demanaran una cigarrets, un duro, unes paraules. Potser us diran mots que no entendreu. Però hi trobareu un absolut respecte per al vostra presència. Mai ningú us preguntarà què hi feu, ni us farà fora de la casa, ni s'escandalitzarà perquè un pressumpre sa envaeixi la seva rambla, el seu dormitori, el seu menjador.
Potser aquesta és la diferència. Els bojos han après a conviure i a acceptar. Nosaltres encara ens mantenim zelosament arrapats al poder i a la possessió. Ells, pobres en tot, fins al menyspreu. Nosaltres, en canvi... Ah, nosaltres, que en som de bells i ben parits...!!

Rellegint aquest i altres escrits del Quiosc i del llibre Memòria de Just (Jaume Guillamet, Edicions 62, 1999), biografia del meu pare, hom s'adona que, malgrat l'estigma negatiu vers les persones amb malaltia mental segueix pesant sobre ells com una pesada i feixuga llosa, els avenços en atenció, dignificació i qualitat de vida de les persones amb malaltia mental són, encara que insuficients, evidents.

En aquest sentit treballa, des de la 10 anys, la Fundació Drissa, que aquest passat dimarts, dia 6 d'octubre, va celebrar el seu desè aniversari amb un emotiu acte al Saló de Descans del teatre Municipal de Girona. Tinc l'enorme satisfacció de conèixer de primera mà la tasca que la Fundaciío Drissa fa, sobretot la que es refereix a la inserció laboral de persones amb malaltia mental a l'empresa ordinària i les activitats productives del seu Centre Especial de Treball, del què destacaria l'aposta que han fet d'un temps ençà per l'horticultura ecològica.

Amb humilitat, amb modèstia, sense fer masa soroll, amb treball de formigueta la Fundació Drissa ha contribuït i contribueix, com tantes altres entitats, i com ells mateixos descriuen al seu web, a la millora de la qualitat de vida de les persones amb trastorns mentals a través, principalment, del treball, tot i que també pot actuar, d’acord amb els seus estatuts, en altres àmbits, com ara l’habitatge, la sensibilització social sobre la salut mental i, la investigació i ciències de la salut.

Per molts anys i felicitats per la feina feta... i gràcies per endavant per la seguireu fent els propers anys...
-----------------------------------------


pd2: la imatge que obre aquesta entrada al bloc és el manat de porros amb què la Fundació Drissa ens va obsequiar als qui vam assistir a la celebració del seu 10è aniversari.