dimecres, 22 de juliol de 2009

Congrés Treball i Ciutadania: Joan Majó (III de V)

Aquesta setmana dedico les entrades al bloc al recent Congrés Treball i Ciutadania, organitzat per ECAS (Entitats Catalanes d'Acció Social) els dies 14 i 15 de juliol; la voluntat és abocar els apunts de, penso jo, les tres intervencions més rellevants, les de Robert Castel (I), Saul Karsz (II) i Joan Majó (III), fer algunes breus reflexions (IV) i convidar-vos a la lectura d'alguns documents (V).

Avui, doncs, us reprodueixo els meus apunts de la intervenció de

Joan Majó, Vicepresident de la Funcdació Jaume Bofill i Ex-Ministre d'Industria i Energia

Els propers anys NO seran els de la post crisi, sinó [encara!] els de la crisi.

La crisi tindrà una sortida complicada i lenta.

Quan s'acabarà la crisi? Quan m'ho pregunten jo els contesto: de quina crisi parlem?

La crisi financera internacional, en un any o un any i mig s'haurà acabat. Als països sense més problemes afegits, la solució de la crisi financera internacional permetrà que es refacin de la recessió econòmica, com Alemanya.

El dia que la crisi financera internacional s'acabi, la crisi econòmica espanyola seguirà sense resoldre's. A l'estat espanyol la crisi financera internacional va trencar el procés de creixement exagerat dels darrers anys construit sobre 2 errors: inflant d'ua manera desmesurada els sectors de la construcció i l'immobiliari, fent que arribé a representar el 18% del PIB i generant una demanda d'habitatge fictícia.

Aquest creixement desmesurat de la construcció fa que tenint present l'stock d'habitatge no caldria construïr més habitatges per donar cobertura a la demanda real durant els propers 4 anys.

La crisi de la construcció a l'estat espanyol s'ha fet evident quan el sector financer no ha pogut trobar diner als mercats financers internacionals, degut a la crisi financera internacional... tancant d'aquesta manera la seva capacitat de donar crèdit a inversors i particulars.

Aquesta crisi ha generat a l'estat espanyol 2 milions més d'aturals, arribant als 4 milions, i generarà, si no ja ara, una crisi interna al sector financer per la no capacitat / possibilitat de retorn de crèdits.

No sortirem de la crisi fins que hagim inventat la manera de crear entre 1 i 2 milions de llocs de treball nous.

La sortida de la crisi espanyola no requereix una reactivació econòmica (generació de consum), sinó una reconversió.

D'on sortiran aquests nous llocs de treball?. Hauran de ser per gent que farà altres coses i d'una manera diferent; no podem tornar a crear els mateixos llocs de treball que s'han destruit [llegeixi's construcció]. La formació i el reciclatge prenen un paper rellevant.

Hi ha 4 grans sectors que poden donar resposta a la necessitat de creació d'aquests nous llocs de treball:

1.- les tecnologies de la informació i comunicació, les (mal) anomenades noves tecnologies. Ja no són tan noves, aquestes tecnologies, malgrat les anomenem encara aixó; la nova tecnologia és la biotecnologia.

2.- reconversió del sector i del model energètic, en el camí cap a les renovables.

3.- reconversió del sector de l'automòbil: el cotxe de d'aquí a deu anys no s'ha de semblar en res a l'actual pel que fa al motor (alimentat amb altres fonts energètiques), els materials (més lleugers, encara que igualment resistents i forts), l'electrònica (no per escoltar música, sinó per millorar la conducció i la seguretat)...

4.- serveis d'atenció a les persones, dependència i cura; tot allò que fins ara es feia des de la família (amb càrrega a les dones) ho oferirà el mercat i, en els casos de major necessitat, l'estat. Cal, però, una professionalització i regulació del sector.

Caldrà treballar també d'una manera diferent, superant el treball industrial (concepte de fàbrica: tots treballem allà mateix i a la mateixa hora) passant al treball post-industrial (no lloc de treball, no horaris pre-fixats; treball sobre demanda del client).

El contracte laboral és en essència un contracte de lloguer del temps: entra a treballar a tal hora i surt a tal altra... i durant aquesta estona ja veurem / et direm què fas.

El treballador post-industrial no ven el seu temps, es ven a ell mateix perquè ell és el producte: s'estableix un contracte de venda, de prestació del servei, no per hores, sinó pel valor, el preu, que té el producte, el servei (proper al concepte d'autònom, però sense necessitat que alhora sigui empresari).

Caldrà deixar de parlar d'assalariats i parlar de treballadors. Jo no sóc assalariat però em sento treballador. Un estudiant, també pot ser un treballador.

Un dels reptes de futur és la formació, però no tan pels coneixements que es puguin adquirir, sinó sobretot per les aptituds i habilitats que es puguin desenvolupar.

El millor mecanisme d'inclusió social és el mercat de treball. Caldria ampliar el concepte de mercat de treball.

M'oposo bastant a que hi hagi una part de la població que visqui sense treballar.

Hi ha 3 àrees en les que hi haurà importants problemes d'exclusió per la inaccessibilitat al mercat de treball:

1.- persones entre 15 i 25 anys que no estudien i no poden (volen) treballar.
2.- persones adultes que han vingut a treballar sense formació i s'han quedat a l'atur i no poden accedir a nous llocs de treball; aquest, però, poden tenir capacitat de formació i reciclatge.
3.-persones en dat de jubilñar.se que no voldran fer-ho.

Escolta íntegrament la seva intervenció (també clicant aquí).



----------------------------------

pd: pd: també et poden interessar:
Congrés Treball i Ciutadania: Robert Castel (I de V), del dilluns 20 de juliol de 2009.
Congrés Treball i Ciutadania: Saul Karsz (II de V), del dimarts 21 de juliol de 2009.