Més sobre Jordi Ribera

Jordi Ribera, al centre de la imatge, en l'entrega del gran premi de la Quina de la UES de Sarrià de Ter, el passat 1 de gener de 2009. El gran premi incloïa la samarreta del jugador de l'Ademar Lleó Stranovsky, recent Campió de la Copa Asobal.

El passat dimarts 30 de desembre de 2008 escrivia en aquest bloc l'article Jordi Ribera guanya la Copa Asobal. El dijous 1 de gener, a la Quina de Sarrià de Ter, organitzada aquest any per la UES (prenent el relleu a la ja desapareguda Penya Blaugrana de Sarrià de Ter), vaig tenir l'honor i l'alegria de conèixer personalment en Jordi Ribera, de qui n'havia sentit a parlar molt, sobretot per boca d'en Josep Turbau. El vaig anar a saludar just quan marxava, després que ell entregués el gran premi de la Quina i un altre premi, d'un sorteig, on hi havia dues samarretes de jugadors seus de l'Ademar de Lleó. Ribera va ser rebut amb un gran aplaudiment quan va entrar al Pavelló Municipal de Sarrià de Ter, on es feia la Quina.

Va ser una agradable conversa, en la que naturalment el vaig haver de situar: "sóc en Roger Casero, casat amb la Sira Canyigueral, filla d'en Jordi i neboda de la Rosa Julià" (amb qui darrerament també hem comentat molt els seus èxits esportius). No només em va ubicar, també em va dir que estava assabentat, algú de Sarrià de Ter li havia dit, malgrat encara no ho havia llegir, que jo havia escrit un article sobre la final de la Copa Asobal.

M'hagués agradat fer-m'hi una foto però, malgrat duia la càmera penjada, vaig pensar que seria abusiu... Em va fer molta il·lusió encaixar-li la mà i felicitar-lo, parlar-hi una estoneta i que sabés del meu escrit...

Uns dies més tard, el divendres 2 de gener d'enguany, el Diari de Girona, a la secció La Finestra de la pàgina 2, esmentava en un dels seus comentaris el meu escrit sobre en Jordi Ribera.

(Pels qui no em coneixeu o no m'heu vist mai, us aclareixo que la fotografia que surt just sobre la referència al meu bloc no és meva, vull dir que no sóc jo, sinó el bell model de Tossa de Mar Andrés Velencoso...)

Aquesta és la referència del meu escrit que es va publicar al Diari de Girona:



Al meu escrit deia que els mitjans de comunicació catalans potser no havien parat prou atenció al fet que la notícia de la victòria de l'Ademar de Lleó a la Copa Asobal sobre el Barça era també la notícia de la victòria d'un entrenador català...

Al seu dia el Diari de Girona ja se'n va fer esment: El Barça perd clarament la Copa Asobal contra el Lleó de Jordi Ribera. També al seu dia en va informar El 9: Una impotència inesperada. I aquest dilluns 5 de gener el diari esportiu El 9 (aquesta publicació no té una versió digital) va publicar un bon i necessari article de Xevi Masachs sobre Jordi Ribera a la columna La Zona Ampla:

No cal presumir gaire per treballar bé

Amb el parèntesi nadalenc del futbol espanyol, hi ha altres competicions i especialitats que mengen terreny mediàtic. Clàssics com la copa Nadal de natació o els salts d’esquí d’any nou. Per Sant Esteve, ens podíem empassar els gols del boxing day de la Premier en qualsevol informatiu. I l’últim cap de setmana del 2008 va aparèixer l’handbol, amb la fórmula tan ben explotada per altres esports d’una fase final de copa comprimida i muntada en un mateix escenari.

Un cop eliminat el Ciudad Real en semifinals, tot semblava fet a mida per al títol i la redempció del Barça al Palau. Pocs podien pensar en una desfeta dels blaugrana a casa seva. El Barça tenia reservat el paper de gran protagonista, i de fet ho va ser. Perquè, tot just acabada la final, tots els focus es van centrar en el derrotat. Més que el triomf de l’Ademar, va ser el Barça el que va perdre la final, i fent el ridícul, segons va admetre el mateix secretari tècnic, Enric Masip, duríssim amb la imatge i el compromís de l’equip. La derrota inesperada va obrir una ferida profunda en el conjunt blaugrana, qui sap si definitiva per a Manolo Cadenas. I mentrestant, l’Ademar Lleó va guanyar el títol. Sense fer gaire soroll. Com Jordi Ribera. El mateix entrenador que va assumir el repte de rellevar Cadenas a Lleó va sortir triomfant del Palau Blaugrana. I tampoc va fer gaire soroll. Com sempre.

No fa falta presumir gaire per fer una feina ben feta. No fa falta prioritzar l’elegància, la imatge, l’embolcall. No fa falta vendre’s. I el tècnic de Sarrià de Ter fa anys que sap de què va, això de l’handbol. Jugadors i col·legues sempre n’han parlat molt bé. Un tècnic metòdic, estudiós i apassionat del seu esport i que hi pensa tot el dia. Un professional de l’handbol. I la llarguíssima experiència que acumula és senyal que domina la seva feina. Sempre, això sí, lluny de casa. Onze temporades al Gáldar canari, a més d’estar a l’Arrate i al Bidasoa en la lliga Asobal. I encara més lluny, com a seleccionador de l’Argentina i el Brasil, amb el qual va aconseguir els Jocs Panamericans i l’accés als Jocs de Pequín. Ribera, que també va sonar com a seleccionador estatal, acaba de guanyar el seu primer títol en l’Asobal, més a prop de casa que mai. Segurament no ha tingut el ressò que mereixia, perquè ja se sap que el Barça acapara molt terreny, tant en les victòries com en les derrotes. Però segur que tampoc li deu preocupar gaire, al sarrianenc. Ell continuarà treballant. Com sempre.