dissabte, 30 d’agost del 2008

Vilopriu 2008, telegràficament

De nou Nou Cicle ens convoca a Vilopriu, a finals d'estiu, on Lluís Maria de Puig ens obre les portes de casa seva, del seu pati (jardí) per ser més precisos.

Més de 400 persones inscrites (entre elles Assumpció Vila, amb qui vam compartir -el seu- cotxe, Josep Brugada, Narcís Casassa i un llarg etc.) en la setena edició de Vilopriu, que des de fa uns anys té una periodicitat anual. La virtut d'aquest acte és, al meu entendre, doble: la informalitat de l'esdeveniment i la pluralitat dels assistents, malgrat hi ha, naturalment, molts militants i càrrecs electes del PSC.


Lluís Maria de Puig recorda, amb bon humor, que a Vilopriu va venir el candidat Maragall i va esdevenir, posteriorment, President, així com va passar amb el candidat Montilla, que va esdevenir, també, President de la Generalitat de Catalunya. “Alguna cosa deu tenir Vilopriu!”.

De Puig parla breument dels dos temes que centren la majoria de les intervencions: la situació entre Geòrgia i Rússia i la comunitat internacional, fent autocrítica pel que fa al posicionament d'Europa i, més concretament, l'esquerra europea: “l'esquerra europea no té massa clar què s'ha de fer!”; i naturalment també parla de les relacions entre els governs de Catalunya i Espanya pel que fa al finançament i al compliment de l'Estatut: “ens podem trobar en el dilema ens les decisions que ens pertanyen com a socialistes i com a catalans. (...) Estic preocupat com molta altra gent, però també tinc molta confiança amb el treball del Govern de Catalunya.”

Aquest any el format de la trobada, de les intervencions, era diferent; també l'escenari i la posada en escena. Si anys enrere els oradors seien davant el públic i intervenien consecutivament, aquest any els oradors formaven part del públic i tots excepte al principi Lluís Maria de Puig i José Montilla en la seva primera intervenció, que van parlar des del faristol situat a l'escenari, la resta van parlar des del seu lloc.


Després de la intervenció del primer secretari del PSC i President de la Generalitat José Montilla, es va obrir un torn de paraules on entre d'altres van intervenir els consellers Joaquim Nadal, Marina Geli i Antoni Castells (el més energètic), la diputada Pia Bosch, els eurodiputats Maria Badia i Raimon Obiols, Anna Balletbó i el President del PSC Isidre Molas. Malgrat no va intervenir, també hi havia la consellera de Treball Mar Serna, molt sol·licitada per moltes assistents per fer-s'hi fotografies...


Bona part de les intervencions, fins a la de la Maria Badia, es van fer amb les protestes de fons (cassolades, xiulets, càntics i crits) d'un grup de manifestants del No a la MAT. El President Montilla, en la seva darrera intervenció, sense discurs, va dir que no serien aquí si el PSC no estigués governant. Ho deia en el marc d'una intervenció on apuntava que, pel tema del finançament, i en general per tot, la gent era molt més exigent amb el govern d'entesa que amb els anteriors governs (convergents s'entén...). Des les paraules del President Montilla, però, jo en trec una altra pregunta: hi serien alguns dels que es manifestaven si governés CiU?. Hi havia, entre els manifestants, algun candidat a les darreres municipals de la federació... En qualsevol cas el President s'hi va referir amb molt respecte, recordant i citant Tarradellas en el sentit que un govern sense manifestacions poc govern deu ser, poca incidència i feina deu tenir i fer... És allò que no es pot governar sempre a gust de tothom...

José Montilla en el seu discurs inicial va dir allò que el govern ha estat dient i defensant des del principi, també el què ha dit i defensat el PSC: “res del què ens proposem i pretenem és desmesurat.” Es va mostrar convençut en resoldre amb un acord satisfactori el tema del finançament i en poder abordar la delicada situació econòmica.


Joaquim Nadal ens va convidar “no a a ser optimistes, perquè potser ara no n'hi ha prou motius, però sí a ser positius”, alhora que va reivindicar el catalanisme del nou Hospital de Puigcerdà, la variant de La Bisbal i d'una sèrie d'obres i equipaments més de l'obra de govern que va anar citant, recordant que el catalanisme precisament s'expressa i pren forma quan aquest es posa al servei dels ciutadans i ciutadanes, no només quan s'utilitza d'una manera més aviat romàntica...


Marina Geli, també autocrítica, va dir que “no sabem explicar prou bé la nostra èpica”, referint-se, recollint les paraules de Nadal, a l'equitat i qualitat dels serveis, en el gran salt qualitatiu que s'està fent a nivell de País des de l'arribada de les esquerres al Govern de la Generalitat. Es va referir a la importància del debat parlamentari de la nova Llei d'Educació de Catalunya i va deixar dues bones frases: “les targes sanitàries responen a la realitat de Catalunya” i, molt aplaudida, “si no hi ha diferències, hi ha indiferència”. I ja sabem que per combatre les desigualtats no convé, precisament, la indiferència...


Pia Bosch va fer un explícit reconeixement a la feina i posició del Govern davant la defensa de l'Estatut i del just finançament de Catalunya. Va demanar, en forma de prec, no desviar-se d'aquest camí i va preguntar, afirmant que hi ha vida després del finançament, de quina manera s'han de situar les prioritats davant la situació de crisi?.

Un militant del PSC de Lleida, pagès, del qual no recordo el nom, va fer una defensa del món de la pagesia i l'agricultura, demanant, sobretot en clau interna del partit, més debat i posicionament vers els temes rurals i de la pagesia.

Anna Balletbó, després de fer una intervenció crítica amb el posicionament d'Europa davant el conflicte entre Geòrgia i Rússia, va dir, referint-se a unes declaracions del President Pujol elogiant el govern i Presidents actuals “viure per veure-ho!”, expressió que va aixecar, també, un gran aplaudiment.


Maria Badia es va mostrar confiada i esperançada, pel que fa al finançament, amb la intel·ligència dels companys del PSOE per resoldre positivament la qüestió. Badia, però, va recordar que al 2009, l'any vinent, hi ha eleccions europees. Eleccions al Parlament Europeu, de les que va dir que seran difícils perquè existeix, també, desafecció per la política europea.


Isidre Molas va parlar de la necessitat de connectar més amb el món intel·lectual, científic i tecnològic, dibuixant un discurs conjunt sobre els grans temes de Catalunya. Sobre el finançament també es va mostrar convençut que s'assolirà un acord acceptable i respecte el PSC va dir que “si sabem on anem, tenim força!”.


Antoni Castells va ser qui va articular un discurs més energètic; no en va ell és un dels epicentres del tema del finançament. Va definir Nou Cicle, i en certa manera també Vilopriu, com el ferment que va ajudar i ajuda a llevar el projecte socialista com a projecte col·lectiu. Sobre el finançament va dir: “hem d'estar a l'alçada del què avui ens demana el País, nosaltres avui tenim una gran responsabilitat i hem d'exercir-la amb fermesa (convenciment, energia, convicció) i amb responsabilitat, no dur el país en un carreró sense sortida.” També va afirmar que “hem de negociar, estem en la negociació, i no hem de caure en el desànim davant el soroll d'alguns ni tampoc en la guerra de desqualificacions. (...) sabem que treballem per una causa del País, per una causa justa; hem de jugar totes les cartes i una de les més importants és la de la unitat; la unitat enforteix Catalunya”.

Castells va situar la posició del Govern, també la del PSC, entre dos extrems: els de l'Espanya amb una concepció de matriu unitària i els qui, en definitiva, voldrien trencar amb Espanya. Castells va defensar la Catalunya que vol sentir-se seva Espanya (“Catalunya és una nació, una nació dins Espanya) i que vol que Espanya es senti seva Catalunya.


Raimon Obiols, que també va parlar molt de la complexa situació d'Europa (nacionalismes, identitats, indentitarismes...), en clau catalana, però amb una concepció general, va dir: “en política els moments de la veritat no existeixen; són els adversaris polítics els qui posen la pell de plàtan quan escenifiquen el moment definitiu; els moments de la veritat són cada moment!”. Obiols va parafrasejar una pregunta que va deixar anar Castells (quina Catalunya deixarem als nostres fills?) per reformular-la i preguntar-se i preguntar-nos “quins fills deixarem a Catalunya?”.


José Montilla, en la rèplica, va dir que seran, serem i som pacients, prudents i perseverants...


I són moltes més les paraules, importants, les que es van escoltar en boca dels qui van parlar, però m'és impossible transmetre'n tots els detalls i matisos... De fet ja se sap, si no vols que t'ho expliquin, el millor és ser-hi!.



Vilopriu és sobretot una trobada per retrobar companyes i companys, per prendre consciència de l'inici del curs polític i per prendre el pols a l'actualitat política en un ambient informal, proper i familiar.


------------------------

pd1: Jordi Sargatal i Pons Feliu van ser convidats pels manifestants del No a la MAT a sumar-se a la protesta, en comptes d'entrar a casa de Lluís Maria de Puig”.

pd2: Discurs íntegre de José Montilla a Vilopriu.

pd3: recull de titulars en alguns mitjans:



Gabinet de mitjans del PSC: Montilla: “No es pot respondre amb imposicions les raons de Catalunya”

El Periódico de Catalunya: Montilla no acceptarà la "imposició" d'un mal acord de finançament

Diari de Girona: José Montilla a Solbes: «No es pot respondre amb imposicions a les raons de Catalunya». A la dreta de la imatge, rere una càmera de fotos, sort qui escriu aquest post...

El Punt: Montilla replica a Solbes que Catalunya no acceptarà la imposició d'un mal acord

El País: Montilla responde a Solbes que Cataluña "no aceptará imposiciones"

pd4:

Antoni Castells i José Montilla pagant els 25 € que tots els inscrits vam pagar per sufragar el cost del sopar.

pd5: Raons que cal atendre, article de Miquel Iceta publicat al diari El País i al seu bloc.

pd6: Geòrgia: irresponsabilitats repartides, article de Raimon Obiols al seu bloc, amb aquestes paraules també es va expressar a Vilopriu.

El món groc

La vida d'Albert Espinosa no només és digne de ser escoltada, també llegida i visualitzada en una o més pel·lícules, encara que sigui fragmentada. És més que una història de superació personal, ja que transpira, en el fons, una concepció profunda i diferent de la vida.

Vaig veure la pel·lícula Planta 4a el dilluns 10 de novembre de 2003, però no va ser fins prop de cinc anys després, el dijous 12 de juny d'enguany, que em vaig interessar per Albert Espinosa. Va ser a partir d'una seva xerrada en la jornada Intangibles en l'economia organitzada per la Cambra de Comerç de Barcelona.

Diria que va ser aquell mateix dia que em vaig comprar el llibre El món groc. Allà hi explica bona part del què va explicar a la conferència, però sobretot hi explica el món groc i els grocs. Del relat, al llibre o a la conferència, dels aspectes traumàtics de la vida d'Albert Espinosa (la malaltia, l'amputació, la mort) sorprèn i s'agraeix veure com ell els hi dóna la volta a partir de la senzilla afirmació que cada dificultat pot amagar una nova oportunitat, i cada pèrdua un guany: no vaig perdre una cama, vaig guanyar un munyó.

Planta 4a (de la qual ell n'és el guionista) s'aproxima als “pelones”, a la seva vida i peripècies a l'hospital, malalt de càncer; és una pel·lícula per veure, que el tòpic definiria com a plena de vida. Aviat s'estrenarà “No me pidas que te bese, porqué te besaré”, dirigida i protagonitzada per ell mateix i amb la participació, entre d'altres d'Eloy Azorín, qui ha fet el pròleg del llibre.

Després de llegir el llibre “El món groc” em vaig preguntar: sóc groc?. Malgrat em reconec en moltes de les coses que explica, sobretot en la llista de 23 descobriments, hi ha algunes qüestions que jo atribueixo més a la seva vivència personal que no acaben de quallar en mi, ja que la meva experiència personal es mou en unes altres coordenades... Però alguns dels seus 23 descobriments són interessants, començant pel primer: les pèrdues són positives.

Quan parla del grocs és quan més penso que jo no en sóc, potser perquè ell deixa per tancades algunes coses com el nombre de grocs que podem tenir... Però el més important, si més no amb el què jo m'he quedat, és que més enllà de definir-los com a grocs, vermells, verds, blaus o taronges, hi ha persones amb qui, per atzar a vegades, t'hi compenetres, t'hi entens i hi estableixes una amistat especial... Malgrat no et faci falta necessàriament, com ell diu, veure'ls despertar...

M'agrada Albert Espinosa, la manera que ha construït per conviure amb la seva realitat, la importància, i la necessitat, de fer i elaborar processos de dol en les pèrdues i, alhora, saber llegir allò que poden aportar de positiu.

--------------------------

pd1: després d'haver vist, dies després que s'estreni, la seva nova pel·lícula, miraré de recuperar les seves que no he vist: Va a ser que nadie es perfecto i Tu vida en 65'

pd2: enllaç de la conferència (en format vídeo, de poc més de 21 minuts) que va fer Albert Espinosa a la jornada Intangibles de l'Economia.

divendres, 29 d’agost del 2008

Flaire de Festa Major a Sarrià de Ter

Sarrià de Ter comença a flairar la Festa Major, que s'iniciarà el proper dimecres 3 de setembre i s'allargarà fins la Diada Nacional de Catalunya, el dijous 11 de setembre, essent una de les novetats que, malgrat durar igualment força dies, com en les edicions anteriors, només hi ha un cap de setmana de Festa Major, per bé que es juga amb el festiu de la Diada.

Poc a poc el poble, els barris, els carrers i els balcons s'aniran engalanat amb la senyera i amb els ja tradicionals espantaocells, activitat que organitza l'AAVV de Sarrià de Dalt.

El tret de sortida serà el Pregó de la Festa Major, a càrrec del GERD, i es tancarà la Festa Major amb la IV baixada de carretons de Sarrià de Dalt. Entremig, entre d'altres activitats, s'haurà fet el concert jove (ara nit de barraques) amb els Gossos, els Plouen Catximbes, qui van gravar un vídeo-clip a Sarrià de Ter, i el grup ocal Fin de Mes; també haurem gaudit amb el sopar espectacle (que des de l'any passat és un sopar popular. i no de gala, però igualment molt bo, organitzat per l'AAVV de La Rasa, i les activitats clàssiques de la Festa Major com la Festa de l'Escuma (organitzada per l'AAVV del Pla de l'Horta i el patronat de Pares de Família - Mijac) i la IV trobada de plaques de cava, l'arrossada popular, les sardanes i el concert de Festa Major a càrrec de l'Orquestra Internacional Maravella, el dissabte.



El diumenge al matí les famílies haurem de triar, o dividir-nos, entre la XXI Trobada de Gegants de Sarrià de Ter, organitzada pels Amics dels Gegants de Sarrià de Ter, i/o la XVI Passejada en bicicleta, organitzada per les AAVV de La Rasa i de Sarrià de Dalt, per coincidir després a l'animació infantil al migdia i l'actuació de l'Esbart Dansaire de Fontcoberta i el Ball de Gitanes de Rubí a la tarda.

Per anar finalitzant la Festa Major el dimecres 10 de setembre al vespre hi haurà una Festa Solidària, de presentació a Sarrià de Ter del projecte "Apadrina un somriure" de l'entitat GERDD, amb sopar solidari inclòs, i la Festa Major es clourà el diumenge amb els actes de commemoració de la Diada Nacional de Catalunya, amb trabucaires i sardanes al Pla de l'Horta i l'acte institucional amb una xerrada del catedràtic del departament d'Història de la UdG Josep Ma Nolla, tancant la Festa Major d'enguany la baixada de carretons de Sarrià de Dalt a la tarda.

I moltes més són les activitats de la Festa Major de Sarrià de Ter, de manera que com cada any, a principis de setembre Sarrià de Ter s'engalana i, com diuen a Sant Feliu de Guíxols, s'enfira!..

dimecres, 27 d’agost del 2008

Cantallops al New York Times

Campanar i muralla de Cantallops

L'Albert Campsolinas és una de les ànimes de l'Associació Cantallops Acció Cultural, entitat que entre d'altres va organitzar una excel·lent exposició sobre el foc del 1986, les flames del qual van passar literalment per sobre Cantallops (Diari de Girona - Memòria del foc de 1986 a Cantallops). Enamorat i apassionat de la natura, sé que tard o d'hora hauré de parlar, d'escriure, amb més detall sobre l'Albert i el darrer treball, com sempre amateur, que l'ha mantingut ocupat darrerament, i que en un futur veurà la llum, fet que suposarà la valuosa recuperació d'una part del patrimoni cultural i musical de Cantallops. Però no avancem esdeveniments, cada cosa al seu moment i, naturalment no em correspon a mi fer públics aquests afers...


Fa poca estona (avui dimecres passades les deu de la nit) he obert la bústia de correu del gmail i de tots els correus rebuts me n'han sorprès dos: un per qui me l'enviava, una bona amiga que m'ha trobat, bibliotecària ella, al bloc em barrufa viatjar; l'altre per l'assumpte: Cantallops al New York Times...

Doncs sí!. Encara que només sigui citat, l'article Spain’s Wild Coast comença així: "ON the small roads between Cantallops and Llançà — two names that were barely dots on our map of Catalonia in northeastern Spain — the lush mountain greenery turned quickly to farmland rolling out for miles around us and filled with sunflowers and bales of hay."

El Diari de Girona d'ahir dimarts en fa ressò en la notícia titulada "The New York Times" elogia la Costa Brava per preservar llengua, costums i paisatges, on el redactor explica, entre d'altres coses, que Sarah Wildman del New York Times "Comença el viatge a Cantallops -sovint l'autora es quedarà meravellada dels petits poblets de l'interior- en direcció a Llançà..." i posteriorment comenta que "Entre els primers pobles que esmenta la reportera -ja han quedat citats Cantallops i Llançà- , s'hi troben la villa medieval de Begur, San Martí d'Empúries, i les cases "estil grec" de Cadaqués. "Els turistes passegen també pels carrers de poblets interiors i de platja amb noms tan lírics com els carrers de pobles interiors i de la platja amb noms tan lírics com Pals, Peratallada, Peralada i Calella de Palafrugell), i dormen en hotels tan diminuts que els propietaris coneixen els clients pel seu nom".

En fi, tampoc és qüestió de fer de l'anècdota categoria, de fet molt més important, encara que aparentment més modesta, és la notícia de la qual parlo al proper post, sobre la recuperació de l'escola de Cantallops... Però aquestes anècdotes també són agradables, sempre que no perjudiquin el propi poble...

---------------------------------------

pd1: qui és Sarah Wildman?. Trobareu l'article i altres escrits a altres mitjans i sobre altres temàtiques al seu web...

pd2: més enllà d'aquesta sèrie d'articles (aquest i els quatre que segueixen), també he escrit sobre Cantallops a:
Tramuntanada a Cantallops, publicat el dilluns 4 de febrer de 2008
Brunyols a (de) Cantallops, publicat el dissabte 15 de març de 2008

Recuperarà Cantallops la seva escola?

Malgrat no es pot dir blat, fins que no és al sac i ben lligat, jo diria, pel vents que corren, que sí, o si més no que s'està en el bon camí...

Fa algunes setmanes, potser fins i tot algun mes, vaig rebre amb molta satisfacció un correu del cantallobenc Lluís Serrano, llicenciat en història i co-autor, juntament amb el seu germà Miquel Serrano, llicenciat en història de l'art i actual porimer tinent d'alcalde de Cantallops, i Antoni Cobos, doctor en filologia clàsica, de la monografia sobre Cantallops, editada dins la col·lecció Quaderns de la Revista de Girona, on m'informava de la proposta del nou govern municipal de Cantallops de recuperar l'escola de Cantallops.

Avui mateix d'aquest fet n'informava el Diari de Girona: Cantallops espera el permís d'Educació per reobrir l'escola després de 24 anys . Val a dir però, que alguna dada que ofereix el diari no és del tot precisa: Miquel Serrano no és, encara, Alcalde de Cantallops, com diu el diari; ho serà, previsiblement, d'aquí un any, segons el pacte de govern entre una part del grup de CiU, amb Damià Contreras al capdavant, l'actual Alcalde, i el grup d'Independents per Cantallops – AM, vinculats a ERC, del qual el jove Miquel Serrano n'és el cap de llista.

Però tornant al tema de l'escola val a dir que en aquest sentit l'Ajuntament està fent bé els deures, informant a les famílies i posant a disposició del departament d'Educació les aules necessàries per ubicar-hi la l'escola, precisament les de les antigues escoles. Ara cal el vist-i-plau del Departament d'Educació perquè l'escola de Cantallops sigui, a partir del curs 2009-2010, una realitat com a escola rural.

Si finalment es confirma la recuperació de l'escola, Cantallops farà un gran pas de cares al seu futur, ja que una escola no només ofereix un servei educatiu i docent a la mainada, també esdevé en un element integrador i vertebrador de la vida social del poble.

De moment, i per anar fent boca, des de l'Ajuntament es va organitzar una exposició sobre l'escola pública a Cantallops, que es tornarà a exposar a finals de setembre.

Ara només cal esperar el permís d'Educació i que els infants i les famílies de Cantallops facin confiança a la recuperada escola. Una llavor, avui, que demà, n'estic segur, donarà molts fruits...

Pa per la Festa Major

Farina, aigua, llevat i sal; pocs i bàsics ingredients per fer un dels aliments, també bàsics, de la nostra alimentació: el pa.

En Xavi, pintor de professió, flequer ocasional, només per consum propi, s'emblanquina les mans i les galtes, per un dia, amb farina, en comptes de pintura, com ho fa habitualment. Carregat amb els ingredients reparteix, en petits vols, les mesures exactes, després de pesar-les a la balança, de farina, aigua, sal i llevat. En una de les aules de les antigues (i futures) escoles, que aquest estiu ha acollit també el Casal d'estiu, la mainada espera amb delit el moment de convertir la massa en un futur pa, alguns rodons com el pa de quilo, d'altres allargats, en forma de panet...



A la mainada els encanta “potinejar”, ja sigui amb fang, amb plastilina... fent pastetes... La combinació de farina i aigua també és ideal... Poc a poc els pans van agafant forma, les petites mans dels nens i nenes que participen al taller Aprenem a fer pa, una de les activitats, de fet una novetat, de la Festa Major d'enguany.

Arriben a casa contentes amb el seu petit tresor entre mans; esperen que els pans llevin, abans de coure'ls al forn. Per sopar tenim pa, dos pans petits que, malgrat ser aparentment iguals, tenen un gust diferent...



La Clàudia i la Irina, forneres per un dia, comparteixen en pa amb la resta de la família, un pa que ha estat fruit del seu treball, del treball de les seves mans. El taller de pa ha de ser, de fet és, una activitat divertida, però també és una manera de donar valor, ni que sigui per un dia, a un dels aliments més quotidians de la nostra cultura alimentària, una manera, en definitiva, de veure el pa més enllà de la fleca (i/o la gasolinera...).

La Festa Major de Cantallops

Fa anys que la Festa Major de Cantallops es celebra a finals d'agost, generalment el penúltim cap de setmana d'agost. El nou govern municipal ha fet, aquest estiu, una consulta popular, a proposta de la regidoria de Cultura, per proposar un canvi de dates de la Festa Major, recuperant, com diu el regidor de Cultura, Miquel Serrano, “la seva data històrica i tradicional, la primera setmana d'agost, per la qual cosa la festa serà (referint-se a la de l'any vinent) els dies 31 de juliol i 1 i 2 d'agost de 2009”.

Convidats a respondre tots els cantallobencs i cantallobenques majors de 18 anys, van respondre afirmativament al canvi 48 persones, 8 van mostrar-s'hi en contra i hi va haver 2 vots nuls. La proposta del nou govern, doncs, va ser àmpliament recolzada, de manera que les properes festes majors, almenys les properes tres, es faran entre finals de juliol i principis d'agost, bé coincidint, bé aproximant-se al dia 3 d'agost, dia de la Invenció de Sant Esteve, patró de Cantallops.

------------------------------

pd1: una de les novetats d'enguany han estat els gots reciclables, on hi surt dibuixat, naturalment, un llop...



pd2: una de les activitats més divertides, per grans i petits, de la Festa Major (la d'enguany i les anteriors) és la “xeringada”. Dotats amb la corresponent xeringa, galledes i cubells d'aigua tintada de diversos colors serveixen per carregar les tintes, per descarregar-les en una mena de refrescant i inofensiva guerra de xeringues...

dilluns, 25 d’agost del 2008

Can Llonch, la nostra casa de Cantallops



La virada carretera d'accés a Cantallops, des de la NII, al terme de la Jonquera, es va reformar durant el Govern Maragall; convenia, sense canviar-ne el traçat, millorar-ne la seguretat amb noves tanques i renovar-ne el ferm, esgotat de tants anys d'oblit...

Poc després de deixar enrere el Restaurant Can Pau, apareix Cantallops, un petit i modest poble de l'Alt Empordà, a tocar de França, als peus de la serra de l'Albera, sota el Puig Neulós. Cantallops pren, quan hi arribes al vespre, una certa aparença d'imatge de pessebre... No descarto que aquesta percepció idíl·lica sigui motivada per l'estima que tinc per Cantallops, poble de la família de la meva mare, on ella va néixer, i on encara hi viuen (i que per molts anys!), la meva àvia, i el meu oncle, tia i cosins.

Cantallops és un destí habitual al llarg de l'any, els diumenges, per Nadal i, naturalment, a l'estiu. Fa precisament nou estius estrenàvem Can Llonch, una casa situada al mig del poble, just davant de la riera Torrelles, a tocar de l'Escorxador Municipal i un xic més avall de la plaça del Fort. Can Llonch, situada al carrer de les Escoles número 5, és la casa on va néixer el meu avi, Miquel Gumbau Llonch, nascut a finals del 1904, on ell va viure amb la seva mare, Maria Llonch Sobrepera fins a casar-se, l'any 1948, amb la meva àvia, Joana (Juanita) Reynalt Pagès, nascuda a finals del 1920. En casar-se, els meus avis van anar a viure a la casa on vivia la meva àvia, situada a l'entrada del poble, on ella encara hi viu i, en una casa annexa, els meus oncles i cosins. La casa de la meva àvia, que era de la Tia Mercè, gaudeix no només d'espais més amplis (sala, habitacions, cuina, pati i estables), en ser una casa més senyorial, també d'unes extraordinàries vistes sobre la plana de l'Empordà, que permeten veure el Montgrí i fins i tot Rocacorba.


Maria Llonch Sobrepera amb el seu fill (el meu avi) Miquel Gumbau Llonch a principis dels anys '50.

Feia molts anys que Can Llonch s'havia convertit en una casa deshabitada, de la qual només es feien servir els baixos per fer de garatge d'eines i algun vehicle. A finals del '90 la meva mare, que va rebre del seu pare, encara en vida, la propietat de la casa, com el seu germà, l'oncle Miquel, d'una casa que hi ha just al costat (el Pati, en diem), va decidir posar fi a l'estat ruïnós de Can Llonch per fer-ho habitable. Can Llonch i, en definitiva, la família Gumbau Llonch és una casa, una família, amb molta història; també té molta història la vida de la meva àvia Juanita. Però no em correspon a mi escriure-la, si més no ara i de moment; d'aquesta història en són dipositaris la meva mare i el seu germà. La meva mare tot sovint ens l'explica a bocins, i ho seguirà fent amb les seves cinc netes, explicant les històries d'amors i desamors, de la Guerra Civil i la post guerra, de les collites, del suro, de l'home que el meu avi va salvar de morir ofegat i de la finestra de Can Llonch que va fer servir per entrar a casa, abans d'acabar la Guerra... Potser algun dia les hauríem d'escriure, ja que per més que m'hi esforci, jo no les explico amb la intensitat, coneixements i detalls amb què la meva mare explica la història de la nostra família...


Una modesta finestra amb una petita gran història que algun dia potser explicarem...

L'estiu del 1999, amb la Sira ben embarassada de la Clàudia, que va néixer a les acaballes d'aquell estiu, el 15 de setembre, va ser el primer que vam passar a Can Llonch, una casa datada des de 1776 on hi ha, encara, bocins històrics de la nostra família: retrats antics, alguns llibres del meu avi, pagès i àvid lector, unes escriptures de la casa, llibretes amb dades de i registres de collites i altres afers econòmics...



La façana de Can Llonch és estreta, però la casa es va eixamplant a mesura que hi entres. És una casa adossada cantonera, encarada a est, amb el lateral mirant a nord, al carrer dels Avalls. És una casa llarga i estreta que es va eixamplant amb petites finestres, sobretot a la cara nord (per raons òbvies) que amb la reforma van guanyar un xic més de llum. A la part posterior de la casa hi ha les restes d'una vella construcció que anys enrere, en la seva època de decrepitud, va caure, deixant més visible un tros de l'antiga muralla de Cantallops. La casa té planta baixa i dos pisos, amb un petit porxo sobre l'escala i una petita eixida al primer pis. Pràcticament només les parets exteriors van sobreviure a la reforma; algunes parets eren fins i tot de paper... La caiguda d'aigües del teulat s'han mantingut, malgrat fer-se de bell nou: el teulat de l'habitació que dóna a la façana al segon pis (l'habitació que fem servir amb la Sira), cau a l'est, on una tortugada en recull les aigües evitant que vagin sobre l'eixida. En canvi, el teulat de la sala d'estar i les habitacions del segon pis, per tant de la part central i posterior, cau mirant a nord.



Però una de les parts més boniques de la casa és a l'entrada, a la planta baixa, on es conserva la volta de pedra que sustenta l'eixida del primer pis. Planta baixa endins hi ha una antiga cuina, de la qual només es conserva una petita pica i els fogons (actualment hi ha la caldera i el dipòsit del gasoil) i més endins hi ha una segona estança, el celler, situada per sota el nivell del carrer, on encara hi ha una tina (una de les dues que es conserven, la segona és al pati posterior on abans hi havia la construcció que va caure...) i on hi corre, per sota el terra, una deu d'aigua que surt uns metres més amunt. Aquesta part de la casa, que és la més fresca, però també la més fosca, amb prou feines es va tocar en la reforma... qui sap si més endavant... El què no va sobreviure a la reforma va ser, però, el forn que hi havia a la cuina del primer pis, sobre l'escala. Ja se sap, no tot es pot mantenir...



A l'estiu l'eixida és molt agraïda, a l'hivern només forma part del paisatge, sobretot quan la tramuntana bufa freda i amb força. Al matí el sol hi toca de ple i ens proveïm de dos parasols per fer-nos ombra; a les nenes els encanta jugar amb una antiga banyera de plàstic, galledes i cubells, fent-se passar la calor, també els grans, remullant-nos amb la mànega. Sota la volta i a l'ombra hi llegim el diari la meva mare i jo, la Sira el llegeix al sol. A la tarda pleguem els para sols perquè el sol ja no hi fa presència, i és un lloc ideal per llegir, fer un cluc o, en el meu cas, escriure com ho faig ara, des de l'eixida de Can Llonch. Si no fa massa vent també és un bon lloc per dinar-hi i sopar-hi i als vespres, sobretot quan hi ha més família (la de Cantallops o els de Figueres, la família Casero) per jugar al Rummikub o a cartes.



L'eixida, encarada a est com l'entrada, té a la vessant nord un mur de pedra que la protegeix de la tramuntana. Una barana de ferro deixa visible, a l'oest, el carrer que segueix del pont i que va cap a les escoles, l'Ajuntament i Requesens. Malgrat hi ha un altre camí per anar-hi, amb un altre pont, l'eixida es converteix en un perfecte mirador de l'anar i venir de veïns i veïnes, estiuejants i turistes ocasionals; també ciclistes, excursionistes o motoristes que fan via cap al Castell de Requesens o el Puig Neulós. I en temporada de cacera, des de l'eixida veiem tornar els caçadors amb llurs trofeus (senglars) lligats a les capotes dels 4x4. El fet de tenir l'escorxador just a tocar converteix el carrer de davant de casa en un niu de caçadors, gossos i cotxes i, naturalment, senglars escorxats i oberts en canal...

De les moltes coses que ha fet i que l'hi queden per fer a la meva mare, recuperar Can Llonch és de les que segurament l'hi hauran costat més diners, però també fet més il·lusió; de fet ella ha recuperat la casa on va néixer el seu pare, recuperant així un gran patrimoni familiar, un tros de la història de la nostra família.

Tots els pobles tenen la seva particular història, també totes les famílies de tots els pobles... recuperant les seves cases recuperem també la seva història, evitant així que es dilueixin amb el pas del temps i de la nostra desmemoria...

La bona nota del Casalet

Més que compartir la bona nota general del Casalet d'estiu de Sarrià de Ter puc afirmar que jo, juntament amb la Sira, com a pares d'una nena participant al Casalet (l'Abril, de 2 anys), he contribuït activament a la valoració positiva del Casalet en termes generals, en tots els seus aspectes. A l'hora de fer la valoració amb la Sira ho vam tenir clar; el servei de Casalet al mes de juliol i l'atenció rebuda per la nostra filla, també per nosaltres, en tant que pares, dels monitors, ha estat positiva i satisfactòria.

No és d'estranyar que el menjador sigui valorat amb una nota excel·lent, ja que la feina que fa la Ramona, la cuinera, juntament amb la Pepi, és excel·lent ja no només durant el Casalet al mes de juliol, sinó durant tot el curs escolar, de setembre a juny.
Una de les millors decisions que el llavors govern del PSC va prendre que es planejava l'Escola Bressol Municipal Confetti, l'any 2002, va ser disposar de cuina (no office) i de cuinera. El servei de cuina sempre s'ha mantingut, al mes de juliol, al Casalet, mentre que al mes d'agost es va optar, l'estiu passat, per servir el menjar que es feia pel Casal Esportiu.

A la nota de premsa publicada pel govern [Resultats de l'enquesta de satisfacció "Casalet d'Estiu"] el regidor d'esports diu que “òbviament procurarem millorar tot el que sigui possible de cares a l’any que ve perquè també reconeixem qüestions que no han anat prou bé, com ara la data en que es va publicar la informació”. Sobre el retard en la comunicació del Casalet a les famílies de Sarrià de Ter ja n'he escrit en altres ocasions, també en dues ocasions aquesta qüestió ha estat objecte d'un prec al Ple municipal. Entenc que sobre aquesta qüestió el govern ha pres nota i en la propera edició esmenarà els errors d'aquesta.

Però la nota de premsa del govern obvia una data que el mateix regidor d'esports em va donar, en resposta a una pregunta meva al darrer Ple del mes de juliol: el regidor d'esports explicava que, amb la meitat de les enquestes entregades, el 40% de les famílies que havien respost l'enquesta apuntaven, a les observacions, algun comentari referent a la necessitat de recuperar l'opció de la inscripció per setmanes. És una dada, entenc jo, prou significativa com per ser considerada en la nota de premsa, encara que són ells, el govern, qui decideixen com i què publiquen...

En qualsevol cas, més enllà de fer-ne esment d'una manera més o menys explícita, espero que el govern prengui nota, ja no només de les nostres (del PSC de Sarrià de Ter) peticions i demandes de recuperar l'opció de la inscripció setmanal, també de les famílies (la meva, per exemple) que així ho han expressat a les enquestes i, naturalment de les famílies que no ho han expressat a les enquestes perquè no han inscrit als seus infants al Casalet, algunes, precisament per no oferir aquesta opció, que sí oferia, com sempre, el Casal Esportiu.

El darrer dia del Casalet del mes de juliol, sortint de la festa que el grup de monitores havien organitzat, algunes mares lamentàven que al mes d'agost el Casalet s'oferís, només fins a la una i sense dinar. Una altra reflexió seria valorar el nombre de famílies, ja no de l'Escola Bressol Confetti, sinó de Sarrià de Ter, fan confiança al Casalet, ja que des de fa dos anys un important percentatge de la inscricpió és de famílies provinents de l'Escola Bressol de Sant Ramon Nonat... Ei, i benvingudes siguin!.

Per millorar l'oferta i el servei del Casalet el PSC de Sarrià de Ter ja hem donat suficients pistes, aquests darrers mesos, de com fer-ho... la decisió final, però, no és nostra... En qualsevol cas el proper estiu probablement jo, nosaltres, seguirem fent confiança al Casalet d'estiu, com ho hem fet, com a família, els darrers cinc anys...

-------------------------------

pd: també he escrit sobre el Casalet d'estiu i les activitats de lleure municipals a:

El Casalet d'estiu de Sarrià de Ter, publicat el dimecres 2 de juliol de 2008
Petició per recuperar la inscricpió setmanal al Casalet de Sarrià de Ter, publicat el dijous 31 de juliol de 2008

dimarts, 19 d’agost del 2008

A Saragossa amb wi-fi gratuït a l'hotel

L'objectiu principal, el motiu del viatge, és visitar, aquest dimecres 20 d'agost, l'Expo Saragossa 2008. Serà una visita d'un dia, sense uns objectius clars i definits; la idea és passejar-nos-hi i fer el tafaner, sense fer massa cues i essent conscients que ens perdrem moltes coses i moltes d'interessants.

No volem estressar-nos massa, ja que això de viatjar en família és, per si sol, una aventura. Les nenes (8, 6 i 2 anys) es cansen, també nosaltres, pel què el ritme no pot ser trepidant i intens...

De fet a mesura que hem anat augmentant la família els viatges en cotxe els fem per etapes; això de fer una tirada llarga, que a mi en principi m'agradava, no és massa recomanable per la convivència, no sempre plàcida, dins el cotxe. la tria de la música, el cansament de la carretera, la sed, els pipís... Al final fem valer el principi de fer del trajecte una part més del viatge.

Així doncs per anar a Saragossa, en comptes d'anar-hi d'una tirada, vam optar per fer nit a Bell-lloch d'Urgell, prop de Lleida, on hi viuen una parents de la Sira. A Manresa, concretament al Parc de l'Agulla, vam dinar entrepans i fruita, tot estirant les cames i prenent la fresca, desencarcarant-nos de la rigidesa del cotxe...

Breu passejada i gelat a Lleida abans d'anar a sopar i dormir a Bell-lloch d'Urgell. Avui hem vet via cap a Saragossa i, després de trobar l'hotel, hem dinat al Parque de los Sitios, parc on destaca una escultura amb reminiscències de la que hi ha a la Plaça de la Independència de Girona, amb el General Àlvarez de Castro. Tal i com explica un plafó, "En el centro de la plaza se levbantó el Monumento a los Sitios de Zaragoza, obra de Agustín Querol, de diseño modernista, con representación y escenas relacionadas con la defensa de Zaragoza y rematado por la figura alegórica de la ciudad."



Aquesta tarda a Saragossa visita a la Basílica del Pilar i passejada per la zona dels voltants, on relativament a prop hi tenim l'hotel... I parlant de l'hotel, he recordat que precisament avui fa una setmana escrivia, al post Dies d'estiu a Sant Antoni de Calonge, que m'indignava que molts hotels fessin pagar per la connexió a internet a través del wi-fi: De fet no entenc, fins i tot m'indigna profundament, que en molts hotels les connexions a internet via wi-fi resultin ja no cares, sinó abusives, quan hauria de ser un servei gratuït, al meu entendre...

Doncs bé, he preguntat a la consergeria de l'hotel i en aquest cas no només hi ha connexió amb wi-fi sinó que a més és gratuïta. Estem a l'Hotel Central Zaragoza, un hotel modest de dues estrelles que resol suficientment, encara que un pel car, la necessitat de fer dues nits a la ciutat, només per dormir-hi. L'hotel està ben bé al rovell de l'ou comercial i monumental.



De fet si avui publico aquest post és perquè precisament la connexió és gratuïta, ja que de no ser així, de ben segur no m'hagués connectat...

Demà dimecres visitarem l'Expo; és un d'aquells dies en què la nostra família es posa a prova: resistència, paciència, convivència... com sempre farem un munt de fotografies i, sobretot, a pesar dels peus i les ànimes cansades, ens ho passarem molt bé i, n'estic segur, fins potser aprendrem alguna cosa...

--------------------------

pd: Fluvi


Malgrat encara no hem trepitjat l'Expo en Fluvi ja ha encandilat a les meves tres filles, en especial a la Irona, la mitjana, de 6 anys. El cas és que la meva mare va tornar de l'Expo amb una samarreta de la mascota per cada una i, naturalment, els ha encantat el Fluvi. Avui, passejant per Saragossa la Irina es sorprenia que fós a tot arreu, a molts aparadors, als autocars... com envejo, a vegades, la seva innociència...

dimarts, 12 d’agost del 2008

Dies d'estiu a Sant Antoni de Calonge

Se'ns acaben els dies d'estiu a Sant Antoni de Calonge; de fet avui esgotem el darrer dia sencer i, demà dimecres havent dinat, tornarem cap a Sarrià de Ter, només per alguns dies, abans d'anar uns dies a Saragossa i a Cantallops, on acabarem d'esprémer els darrers dies d'agost... abans de tornar a trepitjat el despatx, inevitablement, el primer de setembre.

Si el temps acompanya, els dies d'agost a Sant Antoni de Calonge es resumeixen en menjar i platja, alternativament o bé, a mig matí i a l'hora de berenar, simultàniament, menjant a la platja.

Al matí, entre l'esmorzar i la platja matinal, vaig a buscar el diari (El Punt, amb els tiquets de vacances) amb la Clàudia i l'Abril (la gran, 8 anys, i la petita, 2 anys), mentre la Sira i la Irina (la mitjana, 6 anys) fan una mica d'endreça.

Al migdia, havent dinat, els dies feiners, a les quatre, mentre l'Abril i la Sira fan la migdiada i les grans s'empassen les sèries (semblen clonades unes de les altres) del Disney Channel, jo vaig via cap a la biblioteca de Sant Antoni de Calonge per connectar-me a internet entre una i dues hores. És el moment d'actualitzar el bloc, els correus, i, si puc els meus Facebook, Twitter i Plurk (un xics abandonats, ja que els actualitzo intermitentment...), a més de repassar les actualitzacions dels més de 100 blocs que, més o menys diàriament, segueixo, a través del Lector del Google (aquesta aplicació és fantàstica, m'estalvia haver d'anar saltant de bloc en bloc, de manera que els tinc tots actualitzats en una sola pàgina...)

A la biblioteca de Sant Antoni de Calonge procuro anar-hi puntualment a les 4 de la tarda, per trobar un lloc que em permeti connectar el portàtil i evitar així que s'esgoti la bateria... La biblioteca està situada al carrer Sant Antoni número 56, fent cantonada amb el carrer Girona, on hi ha l'apartament que ens acull, a escassos metres de la platja. La biblioteca és un espai molt concorregut, més que per lectors, per àvids internautes, de totes les edats i sexes, que omplim la biblioteca de portàtils a la recerca de la connexió a internet a través del wi-fi que ofereix, com un servei més, la biblioteca.

Malgrat hi ha cinc terminals de la biblioteca que també permeten la connexió, el fet d'haver d'estar registrat i de demanar hora (reservar una sessió d'una hora), o esperar tanda en el cas del terminal de consulta ràpida (10 minuts), ha fet que els darrers anys el nombre de gent que anem a la biblioteca amb el portàtil hagi anat en augment. Es permeten sessions de mitja, una o dues hores, que es poden prorrogar. Tan sols cal demanar, per cada sessió, un paperet on s'indica l'usuari i la clau de pas per accedir i endinsar-se a la xarxa...

Quan acabo la meva sessió, que dura entre una i dues hores, faig un recompte ràpid i visual, tot sortint de la biblioteca, del número de portàtils que hi ha: algun dia n'he comptat més de 25... Navegar per internet, consultar el correu, fins i tot treballar, doncs, continua formant part de les vides de molta gent, joves i grans, malgrat les vacances... De fet no entenc, fins i tot m'indigna profundament, que en molts hotels les connexions a internet via wi-fi resultin ja no cares, sinó abusives, quan hauria de ser un servei gratuït, al meu entendre...



Però els dies de Sant Antoni de Calonge tenen, quasi cada any, dues destinacions fixes: Palamós i Platja d'Aro. Dues tardes que canviem la platja per una passejada per aquestes dues viles turístiques. A Platja d'Aro anem al Magic Park, fent les delícies de les nenes, i passegem pels carrers, plens de gent i botigues, fent el tafaner a les paradetes de retratistes i caricaturistes. Acabem la jornada sopant una pizza, quasi sempre al mateix restaurant, i fent un gelat de postres, també quasi sempre a la mateixa gelateria, però no sempre els mateixos gelats.

A Palamós també passegem i, sobretot, mengem crêpes (o gelats, sobretot les petites) i gastem alguns euros en unes atraccions (més diners per menys atracions que al Magic Park!); si hi ha l'ocasió comprem una mica de roba d'estiu (sobretot elles, la Sira i les nenes, algun vestidet, faldilla o samarreta...) i comprem unes pizzes, de nou, però en aquest cas per emportar-nos-les a Sant Antoni.

Però els dies de Sant Antoni de Calonge són sobretot dies de platja. Cada dia té, també a la platja, coses noves, coses diferents, encara que també hi ha una certa rutina, sobretot en el meu cas: la lectura. És bàsicament a la platja on llegeixo, al matí sota el para sol, a la tarda sota el barret, d'esquenes a un sol que poc a poc dibuixa ombres més allargades sobre la sorra de la platja.



La Sira quan pot s'estira de cares i d'esquenes al sol, i les nenes transiten per l'espai on es trenquen i fonen les onades amb la sorra, zona dominada generalment per la mainada i les seves eines: pales, rasclets, galledes... És en aquest espai on construeixen petits i emífers somnis de castells de sorra...

A la sorra, més lluny del mar i prop del passeig, és l'espai on, sobretot a la tarda i amb menys gent, podem jugar amb el freesbe o bé elles fan impossibles (per mi) tombarelles i acrobàcies: la roda, el pont, el pi, el pi-pont... Fins i tot la Sira, alguna vegada, s'hi afegeix, recuperant així, a volta de tombarelles, fragments de la seva infantesa.

Pel que fa a l'aigua, un dia toca anar a la plataforma, i més d'un dia a tocar la boia... A la plataforma fa més il·lusió anar-hi que ser-hi... poblada majoritàriament per adolescents, amb els seus jocs d'empènyer i tirar-se l'aigua monopolitzen quasi totalment l'espai... Però per les nenes és ben bé una proesa anar-hi, sobretot aquest any per la Irina, que hi ha nedat, i trepitjat, per primer cop a la seva vida, una plataforma.



Avui a la platja onejava la bandera groga= bany permès, però amb precaució. La mar estava un xic picada i l'onatge era més vigorós que els dies anteriors. Les onades permetien que grans i petits juguéssim a trencar-les, tot submergint-nos dins elles, o bé a saltar-les, deixant-nos endur per la seva suau ondulació. Encara que el més divertit, tot i el risc de fer algun que altre vermut, és deixar-se engolir i portar per la onada, quan aquesta es trenca amb força just abans de fondre's a la sorra...

Ens hi hem divertit i molt!. Però a voltes la desgràcia també passa els dies de màxima diversió. La Irina avui ha perdut, per tercera i definitiva vegada, una polsera de colorins que duia al seu canell dret. L'havia perdut en dues ocasions a la piscina dels pares de la Sira, però jo, en una ocasió, i el robot que la neteja, en una altra, l'havíem pogut recuperar. Però avui alguna onada traïdora ha fet caure la polserra del canell i el mar l'ha engolit, qui sap si enterrant-la a la sorra o mar endins... La seva desolació es justificava, més que per la polsera en sí, pel valor sentimental que per ella tenia: l'hi havia regalat una amiga seva del Campus de Gimnàstica Rítmica, que ha fet al llarg d'aquest juliol. Plorava desconsoladament, la Irina, davant tant preuada pèrdua. Davant el seu plor les opcions, he pensat jo, només podien ser dues: recuperar el braçalet, esdevenint així un petit gran heroi per unes hores, qui sap si dies, restant gravat en algun indret dels seus records com un heroi vinculat a una polsera, o acompanyar-la en el seu particular dol, consolar-la i fer-li recuperar la calma, esdevenint així, tan sols, el seu pare.

Avui l'heroïcitat era impossible, l'onatge i el moviment accelerat de la sorra, sota les onades, sumada al fet que l'aigua era tèrbola, eren arguments suficients per descartar recuperar el preuat braçalet; de fet aquesta era l'opinió comuna entre els adults que ens trobàvem vora l'aigua... A la piscina, amb paciència i pentinant el terra, el vaig poder recuperar setmanes enrere, però avui, impossible!. Em quedava, doncs, la segona opció, menys heroica, certament, però també més quotidiana. A la seva manera la Irina ha hagut de superar el mal tràngol, i no podia fer-ho sola, estirada sobre la sorra, amagada embolcallant-se amb la tovallola, sanglotant sense parar, desconsoladament...

En aquestes situacions val més la companyia i la proximitat que les paraules, ja que no es tracta de convèncer-la de res, senzillament d'acompanyar-la en el seu particular dol i dolor... Tan sols m'he limitat a dir-li que a tots ens entristeix molt perdre coses i persones que estimem, i no gaires paraules més... Asseguda d'esquenes sobre la meva falda, he anat resseguint la seva esquena amb els meus dits, fent-li, de tant en tant, petonets i abraçades... Poc a poc ha suavitzat el seu desesperat plor i s'ha anat calmant; uns minuts després, amb la Sira, ja jugava a les onades, recuperant així l'ànim, però igualment sentint, ara ja més tranquil·lament, la pèrdua.

És curiós el fet que tot just ahir ella, com la Clàudia, es fes un braçalet semblant, al vespre al passeig de la platja de Sant Antoni (en una de les moltes activitats que s'organitzen aquests dies), que vaig cordar-li al mateix canell... Precisament abans d'ahir vaig fer una foto a la Irina mentre jugava amb el braçalet, fent-lo pujar, gràcies al fil elàstic, braç amunt... Avui havent dinat, just abans d'anar a la biblioteca, l'hi he ensenyat la fotografia, i m'ha mirat amb un somriure als llavis, amb uns ulls de complicitat...


Demà s'acaben els dies d'estiu a Sant Antoni de Calonge... marxarem amb sorra entre els dits dels peus, sal rere les orelles i més de mil fotografies per reviure, amb la fredor de l'hivern, la calidesa i experiències d'aquests dies... amb la il·lusió de tornar-hi, tan de bó, l'estiu vinent...

dilluns, 11 d’agost del 2008

Si guanya Catalunya, guanya Zapatero

Peridis a El País el 08-08-08

M'agrada l'habilitat que ha tingut el Primer secretari del PSC i President de la generalitat, José Montilla, per capgirar l'eslògan de la recent campanya electoral de les eleccions generals de 2008: del "Si guanya Zapatero, guanya Catalunya" al "Si guanya Catalunya, guanya Zapatero".

Així ho argumentava José Montilla, en aquest cas com a primer secretari del PSC, aquest divendres 8 d'agost en un sopar a la demarcació de Tarragona (fragment):

"Sé que alguns expresseu, privadament, inquietuds per les conseqüències polítiques i fraternals que, en la nostra relació federal i en la sort del conjunt del socialisme espanyol, poden tenir la nostra defensa contundent dels interessos dels ciutadans de Catalunya i la defensa del nostre Estatut.
També sé que hi ha persones que esteu preocupats per la sensació de lentitud del procés negociador. Per les incomprensions i per les dificultats.
I jo crec que tots estem persuadits... de que no podrem acceptar un mal acord.
Entenc de vegades el vostre estat d’ànim.
Estem preocupats… i no ens falten raons.
Però hem d’estar serens i confiats.
Perquè farem servir les nostres raons, els nostres arguments i la nostra capacitat de influència. També la nostra fermesa i la nostra força.
Perquè serem flexibles en les formes, però rigorosos en el fons.
Estem convençuts que allò que defensem...
no només és bo per Catalunya i els seus ciutadans,
no només és just i necessari...
sinó que a més, pot ajudar –i molt- a sortir més forts al conjunt dels socialistes espanyols, al Govern i al President Zapatero

Recordeu l’eslògan d’una de les campanyes, de fa quatre anys, quan dèiem... si guanya Zapatero, guanya Catalunya?
Era cert. Algú pensa que estaríem millor si hagués guanyat Rajoy?
Era tan cert com quan diem ara:
Si guanya Catalunya, guanya Zapatero. Ara, respecte els temes que ocupen l’agenda política.
Perquè no és possible l’Espanya plural (l’única possible) si aquesta no atén les demandes justes de Catalunya.


Calen canvis i cal el coratge per a fer-los possibles.
Ara és el moment del lideratge i d’entendre que arbitrar no es posar-se al mig o quedar-se quiet.
No és la equidistància ni la passivitat.
Arbitrar significar donar la raó a qui la té.
I fer-ho activament.
Nosaltres no diré que tenim la raó, però tenim raons. Raons de fons. No ho dubteu.
Hem d’estar animats, esperançats i convençuts.
Si ens estovem, dubtarem,
i si dubtem, perdrem la iniciativa.
I sense iniciativa no podrem negociar per acordar."

La posició del President de la Generalitat i del Govern en la defensa de l'Estatut és ferma [Intervenció del president de la Generalitat, José Montilla, en relació al compliment dels dos anys de l'entrada en vigor del nou Estatut]; que CiU i ara també el PPC es sumin per fer força és molt positiu, ja que reforça la posició del Govern alhora que planteja un escenari interessant al Congrés de Diputats.

I és que a ningú se li escapa, tampoc i encara menys a nosaltres, els socialistes, quin ha de ser el paper que han de tenir parlamentaris (sobretot, ja que representen el partit) i ministres (aquests més aviat representen el Govern) socialistes catalans en relació als pressupostos del 2009.

Sobre aquest tema El Periódico de Catalunya titulava Montilla convoca el PSC de Madrid per preparar el pols amb Zapatero. I El País El PSC mantiene la ambigüedad.

Més enllà dels titulars, les rèpliques i altres derivades d'estiu, ens esperen unes setmanes i mesos intensos i fins un punt, ara per ara, incerts...

I davant la pregunta: votaran a favor els diputats del PSC al Congrés els pressupostos del 2009?... de moment jo respondria: segons quina sigui la proposta i resposta dels pressupostos del 2009 en relació a Catalunya, el seu finançament i el què marca l'Estatut, o sigui, la Llei.

"Atrapada al mirall" (o la desgràcia d'esdevenir un bonsai), un llibre de Gemma Lienas

Fa alguns dies vaig llegir Atrapada en el espejo, de Gemma Lienas (El Aleph Editores, 2007). El llibre parla de la dominació psicològica com a forma de maltractament, un maltractament que pot esdevenir més subtil, més invisible, menys perceptible, però que causa uns efectes igualment cruels, pertorbadors i devastadors com el maltractament físic.

A través del llibre l'autora repassa la vida d'una dona (Laura) aparentment exitosa a nivell personal i professional, però víctima de la pressió i sotmetiment psicològic del seu marit. Res és exactament el què semblava i és precisament a través de la perspectiva que Gina, amiga de Laura, aporta de la seva vida, que es desvetlla la cruel dominació a la qual estava sotmesa.

És especialment interessant, alhora que pertorbador, el paral·lelisme d'aquesta particular relació de parella, en relació a la dominació i sotmetiment psicològic, amb els camps de concentració i l'esclavitud: els mecanismes de dominació psicològica són els mateixos: despullar l'ésser, desposseïr-lo de la seva identitat. Sense desvetllar res del relat, és alliçonadora en aquest cas la darrera frase del llibre: “Esta vez pensé que, en realidad, Mauthausen puede estar en el dormitorio de cualquier pareja, en cualquier parte del mundo.”

Els miralls, en especial un, són una part fonamental i metafòrica del llibre, però n'hi ha una altra imatge que resulta també molt lluminosa, encara que tràgica: la imatge del bonsai: "un bonsái és un árbol enano porque se le impide crecer. La persona que lo priva del crecimiento es la misma que lo riega y lo saca al aire libre”. Aquesta imatge, explica l'autora al final del llibre, és original del metge forense i especialista en violència de gènere Miguel Lorente.

Per acabar una altra frase del llibre: “el amor es ciego, pero es preferible, de vez en cuando, abrir los ojos para no pegarse una torta”.

--------------------------------

pd1: el llibre, com ja he explicat anteriorment [Lectures d'estiu... , publicat el passat dijous 7 d'agost], el vaig comprar a la Llibreria en una xerrada de l'autora en motiu del dia internacional contra la violència de gènere, al novembre de l'any passat [crònica de la presentació: Atrapada al mirall l'1 de desembre de 2007], en un acte organitzat pel PSC. Vaig demanar a l'autora, Gemma Lienas, que me'l dediqués,a la Sira i a mi. Ens va escriure: “A la Sira i en Roger, per una lectura que arrossegui al debat. Molts petons, Gemma. 30-11-07”

pd2: avui la Sira començarà a llegir el llibre, després d'haver llegir, aquests dies, L'ombra del vent. Descobrirà la Sira, en la lectura d'aquest llibre, alguna imatge, situació o escena en què, amb més o menys intensitat, pugui sentir-se identificada?. Jo crec que sí... Suposo que per això Gemma Lienas ens convidava al debat, ja que no puc assegurar amb absoluta rotunditat que alguns dels meus actes i actituds alguna vegada, i alguna vegada reiteradament, no hagin estat tacats de tics masclistes...

pd3: ja m'ho deien unes dones en una jornada sobre igualtat a la que vaig assistir: els homes, com a col·lectiu, tot just comenceu a covar el sentiment de culpa, mentre les dones, com a col·lectiu, ja fa temps que l'hem superat...

divendres, 8 d’agost del 2008

Jocs olímpics 2008

Pekín 2008 de Medina al diari Público

M'agraden els Jocs Olímpics!. Són com una mena d'orgia esportiva contínua i televisada... De fet m'agrada veure esport (potser més que no pas practicar-lo, que també) i cites com uns JJOO en són una bona oportunitat.

Però una cosa és que m'agradin els Jocs Olímpics i l'esport, i l'altre és que m'agradi algunes coses que passen abans i durant els jocs. Que uns JJOO van més enllà de l'esport està clar, i ho vam poder veure i viure amb els de Barcelona'92. Van suposar la transformació i promoció de la ciutat i el País, però no al gust i plaer de tothom: ocultació de les reivindicacions independentistes (jo en sóc, però defenso que s'expressin), la prevenció terrorista (amb alguna exageració notable a Catalunya, almenys als meus ulls de llavors, de 17-18 anys, d'excessiva repressió...).

M'agrada la idea que els JJOO puguin esdevenir un element de PAU, de treva entre els pobles, precisament per fer destacar, per sobre de tot, l'esport i l'esportivitat. Però precisament perquè la PAU és quelcom més que absència de guerra, el respecte als drets humans i a la llibertat d'expressió ha de ser un element indispensable a l'hora de fomentar la PAU durant els JJOO.

No m'ha agradat, per tant, l'actitud del Govern de la Xina en referència a la llibertat d'expressió i a la repressió de qui percep els JJOO no com una oportunitat pel país, que de fet ho és i molt, sinó com una excusa per ocultar encara més les vergonyes...

I si els atletes, en la més estricta interpretació del codi olímpic, no poden expressar opinions polítiques a la vila olímpica, doncs que les expressin fora d'ella, ja que ells, ni el propi esport, viuen a part de la política, ni del món on vivim la resta de mortals...

Malgrat tot a mi els JJOO em segueixen apassionant, pel què els aniré seguint dia a dia, nit a nit...

-------------------------

pd1: per saber-ne més: Silencio olímpico i Las primeras Olimpíadas de la Convergencia Multimedia del bloc Periodistas 21.

pd2: Atletas blogueando desde Pekin de NetoRatón 2.0 per seguir els JJOO des d'una altra mirada, més interna: Thaïs Henríquez, David Gómez, 24 Atletas Vascos són els tres blocs que NetoRatón destaca...

pd3: Del bloc de David Gómez per fer-nos una idea de la relació entre els atletes i la llibertat d'expressió...
La censura del COI en los JJOO. 31 de juliol 2008

Abrumado. 3 agost 2008
Parece que si. 4 agost 2008
Pues no. 8 agost 2008

Em barrufa viatjar!

Tornen els Barrufets!. No necessàriament a la televisió, on hi tornen de tan en tan en reposicions vàries, sinó a les nostres vides, ara ja grans, compartint-los amb els nostres fills (els que en tenim, en aquest cas jo tres filles).

Si fa poc més de dos mesos, el 3 de juny, escrivia en aquest bloc sobre els Barrufets a partir d'una exposició [Girona em barrufa, publicat el dissabte 3 de juny] sobre aquests petits personatges blaus a Girona en motiu del seu 50è aniversari, ara escric sobre els barrufets per una iniciativa que promou en Blai Gasull, bibliotecari de Girona, a partir del bloc EM BARRUFA VIATJAR!.

La idea és tan senzilla com alhora interessant, segons descriu el propi bloc: Si et barrufa viatjar i la fotografia, fes lloc a la maleta o a la motxilla… i fes dels barrufets uns companys de viatge més.Es tracta que tireu una foto d’un lloc d’arreu de Catalunya, d’Europa o del Món: la Torre Eiffel, la Sagrada Família o la Gran Muralla Xina, on hi aparegui la figureta del vostre barrufet. Després, ens feu arribar la imatge i apareixerà amb la resta de fotografies que ens aneu enviant.

Les imatges s'han d'enviar al correu embarrufa@gmail.com. També és molt interessant la vinculació que hi ha amb el Google Maps, que permet veure com s'escampa arreu del món la invasió blava.

També és interessant la pàgina del Flikr, vinculat a les biblioteques municipals de Girona, amb dibuixos de nens i nenes que també es sumen a la invasió blava...

Des del bloc EM BARRUFA VIATJAR també us podeu descarregar un bonic punt de llibre, si us barrufa, naturalment...
Us animeu a participar-hi?
---------------------------------

pd1: la fotografia que encapçala aquest post és una de les que he enviat, i s'han publicat, al bloc Em barrufa viatjar. És el Barrufet bromista davant l'església de la Misericòrdia de Sarrià de Ter.
pd2: i aquesta és el Barrufet bromista acompanyat per la Barrufeta, molt musical per a l'ocasió, sobre la barana de casa...

pd3: la Barrufeta en qüestió (tocant la flauta travessera) forma part d'una sèrie de figuretes de la Sira, que de més joveneta les havia col·leccionat. La Sira, molt musical ella, conviu amb la flauta travessera des de fa més de 25 anys, si fa o no fa...