dissabte, 6 de desembre de 2008

Le Croupier a l'Auditori de Girona


Amb la Sira seiem a la primera fila de la Sala de Cambra de l'Auditori de Girona. Al hall de l'Auditori, també a fora, abans d'entrar, hem trobat amics i coneguts. Tots volem escoltar, alguns per primera vegada, d'altres reincidint, a Le Croupier (MySpace i també wiki).

La Sala de Cambra es va omplint; em trobo amb en David Ibáñez, programador de l'Auditori i músic (Edaurd Canimas i Electrotoylets) i em diu que hi ha molta gent... De fet a l'entrada, acompanyant una amiga de la Sira a la guixeta per comprar una entrada, veiem que la Sala de Cambra, amb capacitat per prop de 400 persones, starà pràcticament plena.

Hi ha ganes, moltes ganes d'escoltar Le Croupier a l'Auditori.

Després d'un primer concert al Teatre de La Cellera de Ter (25/5/08), poble natal de Carles Cors, Le Croupier va fer dos concerts de presentació al Casino de Girona del carrer Albareda, el dimecres 30 d'abril i el dijous 1 de maig de 2008. Amb la Sira vam tenir l'oportunitat d'assistir al segon concert al Casino de Girona. I Le Croupier ens va encantar!. Uns dies més tard (17 de maig) amb les nenes el vam anar a escoltar al Pati de la Diputació de Girona (galeria de fotos). Des d'aleshores Le Croupier ha estat molt actiu: a part del disc (Me han dicho que...), Le Croupier grava el seu primer vídeoclip del single (Virgínia) del seu primer disc. També va al Mercat de la Música Viva de Vic (19/9/08) en una sessió del Showcase, és a dir, una actuació per a programadors. El vídeoclip comença a rutllar per les televisions i Le Croupier segueix amb la promoció.

El concert d'aquest dijous a l'Auditori és el primer de la sère de concerts que Le Croupier té a la seva agenda, fins a principis de març: Torroella de Montgrí, Andorra, Barcelona, Madrid, Figueres i Roses.

Però tornem al concert d'aquest dijous... Com en els altres concerts, presideix l'escenari un gran As de diamant, figura que no només és la imatge de Le Croupier, sinó que serveix, als concerts, per projectar-hi les imatges que acompanyen les cançons.

Des de la primera fila, situat entre Le Croupier i el guitarrista (Renée Garcia), gaudeixo del concert veient de molt a prop els músics. Le Croupier està especialment motivat i, com transmet al llarg del concert, se'l veu molt content per l'acollida i suport del públic, de casa...

La seva actitud a l'escenari és impecable (i implacable!): Carles Cors és, a part de músic, actor, però Le Croupier és més que un personatge que interpreta; Le Croupier és un alter ego de Carles Cors, té molt de Carles Cors... Per això Le Croupier té credibilitat, perquè no és un personatge de ficció, és un personatge que respira i transpira Carles Cors. La sintonia amb la banda és una altra de les claus de l'èxit; són bons músics que, per sobre de tot, juguen també molt bé les seves cartes, vestits com sempre amb pantaló, americana i corbata de llacet...

Le Croupier va desgranant les cançons del seu primer disc, cançons cada vegada més conegudes pel públic, en especial Virgínia... A mi m'agrada, i estremeix especialment, la versió de la cançó I'm your man, de Leonard Cohen. Però tal i com havia intuït al twitter [Qui és Le Croupier?. Per si encara no el coneixes sàpigues que sempre té un bon joc... i un As a la màniga!.], Le Croupier tenia efectivament un As a la màniga, l'estrena d'una nova cançó: 5 de cada 6 (?).

Però el concert va tenir dos alicients musicals més: la trompeta de Josep Picot i el Black Jack Quartet (un quartet de corda format per Raúl Sánchez, Oihane Intxaustegui, Adur Ugalde i Pau Ferrer). La corda i la trompeta ajuden a arrodonir la textura del só i la música de Le Croupier.

Rere meu, a la segona fila, unes noies més jovenetes no paren de cridar "guapo" al final de cada cançó... Al final del concert me les miro i m'adono que, més enllà d'alguna mainada que acompanya els pares, són de les persones més joves que han assistit al concert... M'agrada veure com aquestes jovenetes també frisen amb Le Croupier; la seva música, les seves lletres, s'allunyen molt de l'etiqueta de rock català... de fet la majoria del públic és de trenta anys amunt... Una de les etiquetes que es comencen a posar a la música de Le Croupier és la de cançó d'autor impregnada d'aires de cabaret, de taverna...

El concert, d'una hora i mitja, satisfà el públic, entregat amb aplaudiments i xiulets penso que també a Le Croupier i a la seva banda; són profetes a casa!. Acabat el concert amb la Sira ens retrobem amb un antic professor d'institut (IES Carles Rahola) que ens diu que el concert li ha agradat molt i ens pregunta si les lletres són pròpies... I sí, són pròpies!. Parlem de la seva música, del seu estil, de l'escenografia, de com es vesteix, de la seva actitud, de com es mou i domina l'escenari, dels gestos, de com es dirigeix al públic, de com el mira a través de les seves ulleres... però cal escoltar les seves lletres, la manera que té d'explicar-nos històries d'amors i perdedors, de barris baixos, de fum de cigarretes...

M'agrada Le Croupier perquè m'ofereix quelcom nou, diferent, fresc, intel·ligent... En Carles juga i juga fort, aposta per la música, sense deixar del tot res del que fins ara feia (teatre, docència). Le Croupier li dóna molt bon joc, no és cap farol, és un pòquer d'asos que espero que guanyi la partida!.

----------------------------

pd1: Fitxa tècnica del concert:

Le Croupier, veu i guitarres
Filipo Bonasera, baix
René García, guitarres i cors
Alain Bones, piano, teclats i cors
Didier Thomas, bateria i cors

David Faüchs i Fanny Espinet, direcció artística i projeccions
Xavier Pujolràs, concepte
Albert Cortada, disseny de so
Pere Capell, disseny de llum
Gerard Belem, backliner

pd2: algunes lletres

Charlie ofrece ternura

"Me gustaría que me acariciaras"
decía Peter siempre al acabar,
él asentía y le daba un abrazo, o dos.

De eso trataba la vida de Charlie,
chico versátil de gran calidad,
con un cliente para cada día, o dos.

Él trabaja en el cuarto de atrás,
de forma ilegal.
Sus clientes pagan sin rechistar
lo que pide,
y a veces le dan un poco más.

Charlie curra por horas.
Charlie traga sin más.
Peter Nipples le adora,
y el se deja adorar.

A malos tiempos puso buena cara,
salió corriendo de su arte menor,
perdió los vientos que lo sujetaban, voló.

Enemistó la oferta y la demanda,
acaparó la atención del sector.
Le iba cogiendo un cariño al trabajo, o dos.

Juega a tientas y no puede parar
de pensar en el... chico
que le baila pasos dobles detrás
la antesala de su flujo espiritual.

Charlie ofrece ternura.
Charlie es buen vendedor.
Harry el sucio le ayuda
a expresarse mejor.

Charlie ofrece ternura.
Charlie es encantador.
Harry el sucio le ayuda
a sentirse mejor.

Charlie curra por horas...


Arrivederci

Au revoir,
yo me largo de este jardín.
A este juego no juego,
a este pozo le puedo.

Bye bye,
piccolissima inspiración,
malgasté mis monedas
en una aventura
con trampa y cartón.

Arrivederci, mi querida,
si te he visto no me acuerdo
de tu efecto dominó.
No te lo tomes tan a pecho,
que las pastis contra el miedo
son aún mucho peor que tu antifaz.

Adéu,
yo me quito de en medio,
de este amargo letargo,
de esta página en blanco.

Pardon,
no quisiera ser abusivo,
me marcho antes que el tiempo
convierta mi suerte
en trastorno obsesivo.

Arrivederci mi querida,
si te he visto no me acuerdo...

Arrivederci, señorina,
no me lo tengas en cuenta
pero tengo que colgar,
que hoy me apunto a un bombardeo
al que todos los "modernos"
les encanta criticar.

Arrivederci, pequeñina,
me he vestido de mendigo
pa’ mandarte a pasear,
no le pidas tiempo al tiempo
que ni el tiempo se ha salvado
de tu leve gravedad.

Arrivederci, señorina,
no me lo tengas en cuenta...

Como dicen en mi tierra:
"Quién nada hace, el gato peina".
Yo prefiero peinar gatos
antes que bailar con ella...


La última habitación

Suspendido en la cuerda floja
que separa L.A. de Gran Cañón.
Escondido tras la puerta roja
de la última habitación.

Salimos despacio, perdiendo la pista
al loco de recepción.
Siete y media en Flagstaff, cumplimos el trato,
pero Simon disparó.

Pero algo andaba mal, cambió la luz,
sonaba Magic Carpet Ride de fondo
y un falso cartel nos condujo
a la última habitación,
de aquel viejo Arizona Motel.

Volvimos deprisa, Phil no estaba dentro.
Habría que irlo a buscar.
Pero cerraron las puertas, cortaron el agua,
alguien empezó a jugar.

Y es que no todo iba bien, cambió el color,
nos encerraron como ratas en aquel
cuarto sin luz, sin más opción
que la de cargar las pistolas...
Porqué algo andaba mal, cambió la luz,
sonaba Magic Carpet Ride de fondo
y un falso cartel nos condujo
a la última habitación,
de aquel viejo Arizona Motel.


Virginia
Se miraba la vida en silencio desde el lado opuesto,
se quitaba la ropa a menudo pensando en su sexo.

Se encogía rastreando sus gestos delante el espejo,
se vestía de ciega al pensar en su propio deseo.
Escapaba escribiendo,
se perdía despacio,
sin embargo en aquellos entonces
las horas pesaban de más.

Se escribía el guión de su vida ensayando de veras,
culminaba su obra dejando veneno en las letras.
Encendía un cigarro,
humeaba sus dudas,
y seguía a cuclillas por no dar
que hablar a vecinas.

Virginia,
sin quererlo caíste del cielo,
tropezaste con tus pensamientos,
y tuviste que disimular.
Virginia,
aprendiste a querer entre líneas,
a besar escondiendo las migas
que dejaba tu amor al pasar.

Se arañaba su alma a escondidas de sus pensamientos,
acusaba sus dudas en forma de besos secretos.
Regañaba sus miedos,
escondía las voces,
que gritaban pidiendo permiso a otros amores.

Flagelaban sus miedos los más eruditos vecinos
¿quién se atreve a cambiar de vestido en casa el enemigo?
Se marchaba callada,
adentrándose al río,
medio siglo más tarde dios sabe si hubiera vivido.

Virginia,
te adentrabas al río descalza,
para ahogar en secreto tu causa
y así abrirle camino hacia el mar.
Virginia,
déjame que te cuente al oído,
conocí lo que habías sufrido
y solo lo quería contar...

Virginia,
hace tiempo que vengo diciendo,
ibas más rápida tu que el tiempo
y nadie te sacaba a bailar.

pd3: Preparat per a la conquesta del mercat, crònica del concert de Xavier Castillón al diari El Punt.

pd4: Le Croupier al Pati de la Diputació. Selecció de fotos de l'actuació de Le Croupier al Pati de la Diputació, el 17 de maig de 2008.
De Le Croupier al Pati de la Diputació

pd5: també he escrit sobre Le Croupier a:
Le Croupier, publicat el diumenge 4 de maig de 2008.
Le Croupier, a plena llum del dia, publicat el dijous 22 de maig de 2008.
Llum, càmera, acció!. Le Croupier grava..., publicat el dimecres 11 de juny de 2008.
Virgínia. Primer vídeoclip de Le Croupier, publicat el dijous 24 de juliol de 2008.

pd6: Le Croupier al meu twitter:
Avui a les 9, Le Croupier a l'Auditori de Girona.
Qui és Le Croupier?. Per si encara no el coneixes sàpigues que sempre té un bon joc... i un As a la màniga!.
Le Croupier tenia, efectivament, un As a la màniga... Ha estrenat una nova cançó... La sala plena i el concert genial! Le Croupier creix...
Assegut a primera fila, amb la Sira, a la segona unes jovenetes no paraven de cridar "guapo!" a Le Croupier...

pd7: Le Croupier al meu Twitxr:
Le Croupier a l'Auditori de Girona... genial!
Black Jack Quartet amb Le Croupier
Ull... Le Croupier!
Final del concert de Le Croupier...
Fotos de Le Croupier al Pati de la Diputació (17/5/08)
(si cliqueu els enllaços veureu les fotos; són fetes amb el mòbil, per tant la qualitat no són la seva virtut...)