dimarts, 2 de desembre de 2008

Escoltant (amb interès) Andrea Fiorenza

Andrea Fiorenza, al centre de la imatge

No hi ha creativitat sense tècnica. De la mateixa manera que l’escriptor no escriu una novel·la d’una manera espontània, un terapeuta tampoc. L’escriptor prepara la novel·la a partir d’una estructura determinada (inici – nus – desenllaç) i d’una trama estudiada prèviament, amb uns personatges dibuixats amb anterioritat que al llarg de la novel·la ens anirà descobrint...

En el procés creatiu la tècnica és imprescindible. Pensem sinó amb els compositors, amb els pintors... Deia Andrea Fiorenza (pàgina personal) que gràcies a l’aplicació estricta de la tècnica som més lliures (els escriptors, els pintors, els músics, també els terapeutes) per ser més creatius.

Andrea Fiorenza és un psicòleg i terapeuta italià, que viu i treballa a Bolonya, especialista en programació neurolingüística (PNL) i psicoteràpia sistèmica estratègica.

El passat 20 de novembre, en motiu del Dia Internacional de la Infància, la Fundació Plataforma Educativa va convidar Andrea Fiorenza a Girona per fer bàsicament tres coses: una trobada amb els responsables dels serveis de l'entitat, una altra amb educadors i finalment per fer una conferència en el marc de les activitats que l'entitat va programar per celebrar el Dia de la Infància a Salt [20 N. A FPE celebrem el Dia Internacional de la Infància amb Andrea Fiorenza].

Fiorenza en plena sessió de treball

Ens explicava Andrea Fiorenza el seu mètode terapèutic (teràpia estratègica) beu del treball de l’antropòleg Gregory Bateson als Estats Units als anys ’50. Explicava Fiorenza que fins aquell moment es pensava que els problemes estaven en l’individu i estaven creats en el passat; Bateson, però, defensa que els problemes en el context i en el present. Aquesta nova concepció és la llavor de la teràpia familiar amb un enfocament sistèmic; a partir de la teràpia sistèmica fa el pas a la teràpia estratègica, fet que representa un salt epistemològic molt gran. Fiorenza forma part, des de principis dels anys ’90 fins a l’any 2004, del grup de teràpia estratègica d’Arezzo, un institut de formació que promou el model de l’escola de Palo Alto a Itàlia. Fiorenza treballa sobretot amb Giorgio Nardone, director del Centre de Teràpia Estratègica d’Arezzo. Amb ell, conjuntament amb Roberta Milanese i Roberta Mariotti, psicòlogues i investigadores associades al Centre de Teràpia Estratègica, publiquen diversos llibres, entre ells Teràpia Estratègica per a l’Empresa (RBA).

Fiorenza ens recomana especialment el llibre “Intervenció estratègica en contextos educatius”. El dia anterior, en un sopar, responent a la pregunta d’en Ricard Calvo [Facebook] sobre quin llibre no escrit per ell li recomanaria, Fiorenza sense dubtar va dir: “Mi voz te acompañarà”, de Milton H. Erickson.

Andrea Fiorenza amb els responsables dels serveis de FPE

Andrea Fiorenza, a la sessió d’estratègies de Direcció de FPE, ens explica les quatre fases del model estratègic, subratllant que aquest model és aplicable a diferents àmbits: educatiu, familiar, empresarial, corporatiu...

Les 4 fases són (la terminologia pot no ser exacta):

1)Definició del problema
2)Definició d’objectius
3)Intents fallits
4)Noves estratègies


1) Definició del problema

D’entrada, diu Fiorenza, hem de defugir del perquè. La pregunta perquè hi ha aquest problema, o perquè ha passat això, no aporta res de positiu al treball posterior, és una pregunta que ens fa perdre en la definició del problema, ja que és una pregunta massa oberta i sobre la qual, possiblement, la persona, la corporació, l’empresa, no té resposta. Sinó perquè recorre al terapeuta?!.

Sobre el problema, sobre el conflicte, cal definir com es manifesta, en quin context i circumstàncies, amb qui es manifesta i amb qui no, quins són els elements observables, tangibles, que té... Anar responent a aquestes preguntes, anar-les concretant, ajuden a dibuixar el problema, el conflicte, a definir-lo.


2) Definició d’objectius

Aquest és un element clau. Definit el problema és imprescindible, segons Fiorenza, definir quins són els nostres objectius. Però abans cal tenir algunes premises clares: els objectius els definirem positivament, no en negatiu; és a dir, no què no volem, sinó que hem de definir el què volem, allà on volem arribar, què volem assolir. D’altra banda una altra premisa és que, encara que el nostre objectiu sigui ambiciós, cal dividir-lo en objectius més petits, més abastables.

Parlava Fiorenza de l’alpinista que vol assolir un cim; malgrat el seu principal objectiu és coronar el cim, es planteja una sèrie d’objectius més concrets, necessaris per poder abastar el seu gran objectiu: mantenir-se en forma, aclimatar-se, establir i anar assolint diferents camps bases... Assolir l’objectiu d’arribar al camp base 2, per exemple, és un objectiu que sens dubte el dirigeix cap a l’assoliment del seu gran objectiu.

Els objectius s’han de concretar i temporalitzar. En aquests sentit cal preguntar-nos quins són els petits canvis que un pot assolir que ens apropen més al nostre objectiu. Definir els objectius és precisament això, fer un exercici precisar quines són aquelles coses, encara que petites, que ens faran avançar. Aquest plantejament evita caure en el desànim de veure només l’alçada del cim que volem assolir i per tant desanimar-nos des del principi; permet, en canvi, visualitzar quins són els passos que, un rere l’altre, caldrà anar fent per assolir finalment el cim.

Fiorenza explicava, per exemplificar aquest concepte, el cas d’un fumador que vol deixar de fumar. Es pot plantejar deixar de fumar a partir de la propera setmana, però si després d’uns dies de no fumar no pot evitar encendre una cigarreta, es sentirà frustrat. Podria plantejar-se, primer, reduir el seu consum de tabac paulatinament, marcant-se unes fites assolibles, fet que li permetrà mantenir-se motivat perquè veu que està en el camí d’assolir el seu gran objectiu.

Cal detectar quins han de ser aquests petits canvis que, de produir-se, ens aproparan al nostre objectiu. Cal trobar-los i cal cercar la manera de fer-los evidents, responent a aquestes dues noves preguntes: com sabràs tu que has assolit aquest petit objectiu?. Com sabré jo que tu has assolit aquest petit objectiu?.

Es tracta, doncs, de marcar un camí, un recorregut on es defineixen clarament les etapes i els canvis que s’han de produir, fent-los identificables. Es tracta d’anar abordant el problema, el conflicte, per parts, no voler-lo abastar tot de cop... La tasca de definició d’objectius, també la de definició del problema, no és una tasca simple; però és una tasca clau i imprescindible per a la seva resolució.


3) Intents fallits

Naturalment abans d’abordar amb el suport d’un professional la resolució d’un problema o conflicte hi ha hagut una sèrie d’intents de resolució que no han donat el fruit esperat. Bé per assaig i error, bé per recomanació d’altres professionals, d’amics, familiars, etc., existeix una sèrie d’accions que hem fet i que no han donat el resultat esperat.

Posava Andrea Fiorenza el cas d’uns pares que volen que el seu fill estudiï més. Primer el motiven positivament (és important pel teu futur que estudiïs), després miren de premiar-lo (si estudies més et comprarem...), després negativament, amb l’inici d’amenaces de càstigs i càstigs (si no estudies més no podràs...), produint-se, en aquestes situacions, una escalada de tensió que, lluny de resoldre el problema inicial, l’agreuja...

Tots aquests intents fallits són una eina important, no per tornar a fer servir, sinó per saber què és allò que hem intentat i que no ha funcionat. Són les solucions intentades no reeixides i és important fer-ne el relat, per evitar precisament repetir els nostres mateixos errors, capacitat inherent a l’espècia humana.


4) Noves estratègies

Sabem el què no hem de fer, per tant hem de cercar el què podem fer per resoldre el problema i el conflicte. El treball que hàgim fet fins aquest punt representa, segons Fiorenza, el 95% del treball de resolució del problema o conflicte. Arribat a aquest punt hem de tornar al fil del principi, quan parlàvem de la creativitat. Per arribar a aquest punt hem seguit una estructura que ens ha permès definir el problema, definir els objectius i detectar allò que fins ara havíem provat sense resultats satisfactoris.

Ara és el moment de cercar noves estratègies, de ser creatius, de trobar noves maneres de resoldre el problema o conflicte. Segurament en el treball previ trobarem pistes de cap on hem d’anar. Hem de ser fidels al plantejament de no voler abordar el problema des del seu perquè, sinó centrar-nos en com es manifesta, quan es manifesta, amb qui es manifesta i amb qui no... quins són els petits canvis que de produir-se ens apropen al nostre objectiu, com sabràs tu, i com sabré jo (amb què tangible, perceptible) que estàs assolint els teus objectius...

A la sessió d’estratègies de direcció dels responsables de serveis de la Fundació Plataforma Educativa, després d’una exposició teòrica, vam fer un exercici pràctic per observar cada una de les parts del procés. Es plantejava el problema inicialment d’una mare que volia que la seva filla, ja en edat d’emancipació, treballés. Definint més el problema, a través de les primeres preguntes, l’objectiu que es planteja la mare no és que la filla treballi, sinó que la filla s’emancipi, és a dir, marxi de casa. Es defineix com un dels objectius de la mare el fet que la filla tingui ingressos propis, és a dir que treballi, com un pas en la cadena de petits objectius per assolir l’objectiu final. Es defineixen els intents fallits, sobretot la recerca activa de la mare, i no la filla, en la recerca de feina, ... Constatem una dificultat en seguir estrictament l’estructura del procés, ja que la tendència és anar una i altra vegada a la generalització del problema i al fatídic perquè!.

Pel que fa a la resolució, a la nova estratègia, Fiorenza explica la que es va adoptar en un cas real i semblant a l’hipotètic que plantejàvem: uns pares que volien que la seva filla s’emancipés. Després de fer tot el procés el terapeuta va recomanar a una pares, després de relatar ells una sèrie d’intents fallits, discussions i baralles, seguir la següent instrucció: fer una xerrada amb la filla i expressar-li el seu agraïment per l’esforç d’ella per evitar que els pares tinguin el síndrome del niu buit, que ella, podent marxar de casa i emancipar-se, com han fet les seves amigues, es sacrifica per ells per fer-los companyia i tenir-ne cura...

A nivell d’anècdota, comentava una companya, després de la sessió amb Andrea Fiorenza, que quan va comunicar als seus pares que volia emancipar-se, la mare va implicar-se activament en la recerca de pis, buscant pis, interessant-se molt en la recerca de la filla... que finalment va desistir de marxar de casa en aquell moment...

La creativitat ens ha d’ajudar a cercar noves estratègies, a enfocar el problema des de perspectives i solucions que fins ara no ens havíem plantejat...

Crescere è un truco del cuore... un incantesimo sotto gli occhi di tutti (Andrea Fiorenza)

---------------------------------

pd1: referències d'Andrea Fiorenza al meu twitxr:
Jornada FPE 20N: David Ruiz, Andrea Fiorenza i Odette (traductora)
Andrea Fiorenza, Ricard Calvo, Patricia Masllopart i Anna Sunyer, amb un servidor, invisible, sopant a l'Argadà
Ampolleta de vi per acabar de sopar amb Andrea Fiorenza a l'Argdadà: Cune; criança 2005
Ampolla de vi del sopar amb Andrea Fiorenza: Conde de Valdemar; criança 2003

pd2: Referència d'Andrea Fiorenza al meu twitter:
Molt positiu el treball d'Andrea Fiorenza amb els responsables de serveis de la Fundació Plataforma Educativa. Aquesta tarda +...