dijous, 10 de juliol de 2008

L'Anna dels 40 anys

Tinc una amiga, una bona amiga, una gran amiga, que es diu Anna. Avui, dijous 10 de juliol de 2008, ha fet 40 anys!.

Amb l'Anna vam ser companys de feina, en un CRAE (un centre residencial de menors tutelats), durant sis anys, compartint tardes i tutories... Si algun dia jo he estat un bon educador és gràcies, en gran part, a ella. No de manera exclusiva, ja que els meus mestres van ser els meus primers companys de feina: en Salva, la Roser, la Neli, la Finu, la Gemma, en Ricard, la Mònica i, naturalment, l'Anna.

Amb l'Anna ens truquem com a mínim dos cops l'any: el dia del meu aniversari (6 de juliol) i el dia del seu (avui, 10 de juliol). Naturalment, qui primer ha de trucar és ella.

El diumenge l'Anna no em va trucar, però sí que em va enviar un sms, cap al tard (poc més de les onze de la nit): 34 petons i molta felicitat. Dmà et truco i parlem una estona.

L'endemà dilluns tampoc em truca, però, si fa o no fa a la mateixa hora que el dia anterior, m'envia un altre missatge: Feliços 34 + 1 dia. Dmà et truco i parlem una estona.

El dimarts tampoc em truca (jo tampoc la truco: l'hi toca a ella!) però a la mateixa hora que els dos dies anteriors m'envia un tercer missatge. Feliços 34 i 2 dies. Dmà et truco i parlem una estona.

I ja som a dimecres, vigília del seu aniversari, però ni rastre de cap trucada seva... però passades les onze de la nit, de nou un sms: Feliços 34 i 3 dies. Dmà em truques, em felicites i parlem una estona.

I avui, dia del seu aniversari, l'he trucat, l'he felicitat i, finalment, hem parlat una estona!.

---------------------------------------

pd1: quan l'Anna va plegar del centre de menors on treballàvem junts, vaig fer un escrit que l'hi vaig llegir i donar en la seva darrera reunió d'equip educatiu. Era a mitjans de maig de l'any 2001; mig any després seria jo qui deixava el centre de menors per anar a treballar en un altre projecte de la mateixa entitat... Aquest és l'escrit que vaig fer i que ara, amb cert pudor, reprodueixo:

Epitafi per sobreviure; breu crònica d’un adéu.

És una obvietat dir que els grups són dinàmics; hi ha qui construeix un cert paral·lelisme entre l’evolució i desenvolupament dels grups amb el propi de les persones: canvia el nostre entorn, també canviem nosaltres.

En el dinamisme dels grups aquests elements també hi són: cada membre pot ser susceptible d’ésser mutable, en marxen uns i n’arriben d’altres; també cada membre canvia per dins.

L’equip educatiu del CRAE St. Daniel ha canviat molt en sis anys; jo també.

L’Anna diu que se’n va; el canvi de l’Anna per mi simbolitza la manifestació clara i explícita d’un procés de canvi; però és un procés de canvi que no sé exactament quan comença i que ignoro quan s’acabarà; com la transició espanyola, que no té ni inici ni final consensuat. El que sí sé és que es produeix, que s’està produint.

Però deixem el canvi i recuperem a l’Anna. Sense voler ser tràgic, però seguint el fil argumental del títol, amb l’anunci de l’Anna a l’equip educatiu, em va venir una imatge: la imatge de la primera dona del difunt però que en el fons no és la vídua a qui tothom consola, perquè no és la dona que n’ha viscut la mort. Malgrat tot, malgrat el seu desconsol, malgrat la solitud que en aquell moment sent, des de la distància, aquesta dona es sent més legitimada...

De fet amb l’Anna hem format una parella pedagògica molt interessant; sense caure en pedanteries, però tampoc en falses modèsties (que de fet a vegades poden resultar encara més pedants), fins i tot diria que la parella pedagògica que formàvem podria ser digne d’estudi... La complementarietat és essencial, però l’interessant és que aquesta complementarietat no es basava en la simplicitat dels contraris; malgrat al final ho ha pogut semblar, aquests complements estaven farcits de quelcom més complex; de fet en el fons amb l’Anna no som tant diferents: tots dos som cranc.

Amb l’Anna hem compartit moltes tardes; també amb altres educadors, però per número, les circumstancies horàries ens han fet coincidir molt; però només amb aquesta casuística no és suficient; també hem compartit cas, redaccions d’informes, preparacions de reunions de seguiment, viatges en cotxe, arguments... és a dir, hi ha hagut un treball conjunt. Aquest és l’element clau per a establir una parella pedagògica...

Però en la recepta no tot és professional; sense un mínim reconeixement d’amistat, l’allioli no es lliga.

Però retornant a l’apassionant món de la parella, pedagògica, arribem a les infidelitats. Exportant aquest concepte, amb l’anunci de l’Anna hom podria sentir-se enredat, víctima d’una cruel infidelitat; en el fons, però, l’infidel he estat jo, deixant la mainada i passant als matins...
[jo aleshores feia poc que havia passat al torn de matins, deixant el de tardes]

L’Anna se’n va, i amb ella l’expressió d’un discurs pedagògic, d’una qualitat en la documentació, també d’unes queixes que no per justes, a vegades impertinents i, sobretot, d’un model d’educadora que cal reivindicar. Dixit.

No puc acabar, però, sense l’epitafi; estarà contenta l’Anna si li prenc una cita al filòsof Josep Ma. Terricabras. Li vaig sentir dir fa pocs mesos, en el marc d’unes conferències que portaven per títol repensem l’educació; deia que es sentiria prou content si, un cop mort, d’ell en poguessin dir: al seu costat se n’aprenia...

Sense necessitat de ser tant tràgics, i perquè no cal dir-li al mort, quan ja no en pot gaudir, Anna, de tot cor, al teu costat se n’aprèn molt.

Bon viatge. Roger. 14 maig 2001

pd2: a la foto, l'Anna amb la Irina i la Clàudia (les meves filles) a la Fira del Paper de 2006.