diumenge, 22 de juny de 2008

Músic frustrat?. En qualsevol cas pels propis mèrits!.

Sóc un músic frustrat?. Em preguntava a mi mateix un dia... I la resposta, després de pensar-hi no massa, és clara i contundent: NO. Per ser un músic frustrat primer cal ser músic i, després, en qualsevol cas frustrar-se. I jo, de músic, no en sóc ni, possiblement, en seré... malgrat sempre s'hi és a temps...

No negaré (de et li agraiexo) la voluntat de la meva mare per donar-me una formació musical de qualitat quan, als 7 o 8 anys (no ho recordo amb precisió), em va matricular al Conservatori de Música Isaac Albéniz de Girona, llavors situat a les fantàstiques Voltes d'en Rosés, a tocar de la Cort Reial.

El meu germà, dos anys més gran que jo, ja deuria començar a remenar amb prou destresa el piano, i, naturalment, el solfeig. Suposo que era inevitable que jo seguís les seves passes i acabés trepitjant i circulant pel conservatori; de fet circular-hi va ser el què més hi vaig fer, encara que per poc temps.

Recordo que a l'inici, amb la bossa de roba que m'havia cosit la meva mare, per desar-hi la llibreta amb el pentagrama, la flauta i un petit estoig, anava a solfeig amb la professora Roser Busquets; coincidia a classe amb altres companys de l'escola Montjuïc de Girona: en Pau, l'Ildefons i en Jordi, que jo recordi.

Malgrat a l'escola jo sempre era un nen força aplicat, estudiós i responsable, al conservatori deuria ensenyar una altra cara de mi mateix... Diria que ni tan sols vaig acabar el curs. Sovint acabava seient al costat de la mestra, si no fora el passadís... Al final, més que una expulsió, potser amb la meva mare deurien acabar pactant una sortida a temps... Sempre he pensat que, més enllà de les meves aptituds musicals, potser no estava en les millor condicions "emocionals"... de fet la mort d'en Just encara era un incòmode interrogant per mi... Ei!, no és una excusa!. Tan sols una observació de caràcter ambiental...


El curs següent vaig tornar-hi, un any més gran i amb un altre grup; recordo que sortint de l'escola Montjuïc baixava a Girona amb en Marc i la Núria, dos alumnes germans més grans que jo, provinents de Sant Jordi Desvalls però amb un pis a la Plaça de la Independència. Berenava a casa seva i, també junts, anàvem al conservatori. Aquell segon curs, amb el Mestre Viader de professor, la meva actitud va millorar considerablement, fins i tot el meu rendiment, però la música, l'aprenentatge musical, no em va seduir prou i ni tan sols em vaig examinar a final de curs... El conservatori es va acabar aquí per mi, però no la música...

Amb un piano a casa (el meu germà va seguir cursant piano però no va acabar...) i uns paupèrrims coneixements de solfeig (ara llenguatge musical), a vegades el grapejava intentant fer sonar quelcom coherent i mínimament musical... Amb més encert, però sense qualitat musical, també magrejava la flauta dolça...

I a l'institut de nou em vaig retrobar amb la música, amb el pentagrama, però d'una manera més planera per mi... Malgrat la flauta dolça no era desconeguda pels meus dits, llavors la meva creu van ser els dictats rítmics... El bon ofici de la professora, la Núria Sabrià, i la inversió (sacrifici) d'algun pati, van permetre'm sortir-me'n positivament...

Maldestre amb un instrument entre mans, i desafinant quan goso cantar, la meva gran relació amb la música ha estat sempre com a oient... Però més enllà de la dutxa i el cotxe, on acostumo a cantar, sempre amb música de fons (quan no la ràdio), quelcom dins meu es resisteix a no ser capaç de fer brollar música de dins meu...

Potser la gralla, d'aquí un o dos anys, serà el motivador per, amb més intuïció i assaig - error que mètode, formar part dels grallers dels Amics dels Gegants de Sarrià de Ter, acompanyant a la Sira i a la Clàudia...

Potser arribarà, en un futur ara incert, el dia en què podré sentir-me músic. Músic frustrat, d'acord, però músic al cap i a la fi.

-------------------------------

pd1: la Sira no només és mestra de música; també ha cursat, ella sí!, estudis de flauta travessera i piano.

pd2: la Clàudia, la meva filla gran, estudia piano, de moment amb ganes i aptituds... Veurem la Irina, si comença el proper curs, i l'Abril, d'aquí uns quatre anys...