dijous, 12 de juny de 2008

Fem Empordà a la Llibreria 22

Hi ha presentacions de llibres que, una vegada acabats els parlaments de rigor, es destapa el cava i l'autor comença a signar llibres; n'hi ha, com la d'ahir a la Llibreria 22, que després de les intervencions dels qui presenten el llibre i l'autor, es genera un debat interessant entre els assistents, independentment del lloc on seguin...

Té per costum Guillem Terribas, en les presentacions de la 22, donar la paraula al públic després de les intervencions programades. Així ho va fer ahir al vespre, malgrat ningú, en un primer moment, va piular...

De fet qui té ganes de dir-hi la seva, després de les interessants intervencions de la Pia Bosch, en Joan Manel del Pozo i en Joan Armangué, és el propi Guillem. I la seva intervenció, atiant i aprofundint una mica més en un dels temes que van esdevenir finalment centrals en la presentació, que no del llibre, obre una divertida discussió sobre la validesa o no d'una sèrie de tòpics.

El sempre analític i energètic Tomàs Sobrequés s'esforça a desmuntar els tòpics, donant joc a la discussió que finalment, com les bones, acaba en taules i, sobretot, amb una copa (bé, en realitat got de plàstic) de cava.

S'esforça la Pia Bosch al final de la presentació, a subratllar que el llibre de Joan Armangué Fem Empordà, economia i territori (Brau Edicions), no és un llibre sobre la rivalitat entre Figueres i Girona, nucli principal de la divertida discussió post-presentació i pre-copa de cava, que no del llibre...

De fet és la pròpia Pia qui, al final de la seva intervenció, ha plantat la llavor de la posterior divertida discussió.Després de les paraules de benvinguda d'en Guillem, la Pia presenta el llibre dient, com han dit també alguns col·laboradors del propi llibre, que és un llibre necessari.

Però la Pia comença parlant del seu autor, Joan Armangué, un gran analista de la situació de Figueres i l'Empordà que destil·la, al llarg de les seves tres conferències, el seu profund coneixement de la seva ciutat i la seva terra.

M'agrada escoltar la Pia presentant llibres; m'agrada com els dissecciona i ens els presenta, explicant-los sense despullar-los del tot, desvetllant-nos l'interès per, com ella, trobar-nos un dia el llibre entre les nostres mans, a poc més d'un pam del nostre nas per clavar-li la mirada, com l'hi clava l'agulla al vinil...

Una primera part del llibres és el recull de tres conferències de Joan Armangué, les dues primeres pronunciades com a Alcalde de Figueres i la darrera pronunciada havent deixat la política municipal. La Pia destaca sobretot la tercera conferència, no en va és feta després d'haver pres certa distància i perspectiva de l'activitat política frenètica i diària. La Pia diu que en Joan Armangué ha abandonat la política professional, però no la pulsió política.

A partir de la mirada densa i intensa de Figueres i l'Empordà, en Joan parla al seu llibre sobre la necessitat de planificar un desenvolupament ordenat i racional del territori, de l'Empordà. La Pia atribueix aquests mateixos qualificatius a en Joan: un home racional, ordenat i, afegeix, constant.

La Pia dóna especial valor a les 17 col·laboracions, a tall d'epílegs, que hi ha al llibre, que no fan més que enriquir les pròpies reflexions i propostes de Joan Armangué, col·laboracions de diverses persones, la majoria polítics, que amplien la perspectiva des del punt de vista social, polític i cultural.

Finalment la Pia proposa polemitzar sobre un dels temes (que no l'únic ni el més important) que Joan Armangué tracta al llibre. La relació (rivalitat versus complementarietat) entre Figueres i Girona. Com aposta el propi Joan, la Pia també subratlla la necessitat de millorar, en un territori tan ric i divers com el nostre, l'articulació de les diferents ciutats mitjanes de les nostres comarques.

En Joan Manel del Pozo és un home, sempre he pensat, més de pensament que d'idees... Dir que és un home que pensa pot semblar tan obvi que, si no fos pel coneixement i estima que li tinc, semblaria que l'estic insultant... Però sempre que l'escolto penso el mateix: tot el què diu és fruit del seu pensament, de l'acció conscient i volguda de pensar, no de rumiar...

No m'és estrany, per tant, que en Joan Manel afirmi, a l'inici de la seva intervenció, que en Joan ara fa política pensant; fins i tot apunta un altre possible títol, o afegit de títol, per al llibre: pensar País. I no prou satisfet, en Joan Manel segueix afirmant que, en efecte, no hi ha millor pràctica que una bona teoria.

Diu que és un llibre d'idees produïdes en contacte directe amb la realitat dels fets, a partir de la dialèctica; no és un llibre d'idees confeccionades en un laboratori, sinó fruit del coneixement profund del territori i del contacte amb la seva gent.

En Joan Armangué, diu en Joan Manel, no pensa de manera autista de Figueres (no pensa només en Figueres), sinó que l'articula amb l'Empordà, amb altres pobles i ciutats, fins i tot d'altres comarques i altres regions: Figueres – Roses – L'Escala, Girona – Figueres – Perpinyà...

És, diu en Joan Manel, un llibre coral amb dos grans solistes: Joan Armangué, que fa tres àrees, i Pasqual Maragall. El llibre parla de la necessitat d'un creixement harmònic, amb un discurs urbanista, però estretament vinculat a l'economia, a la política, al desenvolupament.

Com abans ha apuntat la Pia, el llibre parla de Girona en relació a Figueres. En Joan Manel diu que Joan Armangué fa honor a Girona criticant-la. No és que critiqui despectivament a Girona, senzillament Joan Armangué analitza críticament la relació entre les dues ciutats, possiblement inevitablement un xic antagòniques (Reus – Tarragona, Granollers – Terrassa...). Però el llibre reforça la idea que cal aportar més per la competència (positiva) més que per la rivalitat (negativa) i naturalment per la complementarietat.



Per Joan Armangué aquest llibre no és un punt i final, encara que tampoc és estrictament un punt de sortida... Parla de l'estreta relació entre l'economia i el territori, com a dos elements que no es poden pensar, planificar ni executar individualment, sense connectar-los.

Joan Armangué cita Ernest Lluch: tots els monoconreus són dolents... parla, en Joan, de la necessitat de diversificar l'economia, lamentant, més endavant, que Figueres no fes una aposta més forta, a principis dels anys 80, per la industria.

En Joan ho explica al llibre i ho explica quan explica el llibre: és imprescindible l'articulació, la complementarietat i la competitivitat entre els territoris, abandonant les relacions i connexions radials per les relacions i connexions en xarxa.

Apunta algunes reflexions sobre la situació de Figueres vers Girona, amb un excés de concentració de Girona en perjudici del territori. Comenta alguns factors, són al llibre, que han generat aquesta situació. Posa un doble exemple molt gràfic: la frustració universitària empordanesa. Es refereix per un costat a la marxa dels estudis universitaris de Turisme de Sant Feliu de Guíxols i, naturalment, de la no eclosió de la Facultat de Ciències de la Salut a Figueres, amb un important projecte transfronterer. La universitat, en aquests dos casos, no ha tingut la voluntat de ser la universitat de la demarcació de Girona, sinó de la ciutat de Girona.

Diu que Figueres no ha tingut, com ha tingut Girona, la necessària complicitat entre la societat civil, el món privat i les administracions públiques, pel què cal fer esforços per aglutinar energies en aquest sentit.

Joan Armangué destaca la necessitat d'estar connectats a nivell de comunicacions (transport), de noves tecnologies i a nivell energètic (gas, electricitat... també aigua), és a dir, crear xarxa. També destaca la necessitat d'un desenvolupament amb una triple dimensió de sostenibilitat: ambiental, social i econòmica.

I finalment en Guillem Terribas rega la llavor que al principi ha plantat la Pia i motiva la divertida discussió. De fet en Guillem parla del complexe dels gironins de fa uns 20 anys respecte Figueres, una ciutat amb comerç, restaurants, zones per vianants, cinemes...

Reproduint el què, segons Tomàs Sobrequés, és més un tòpic que una realitat: Figueres era una ciutat més viva, més dinàmica, amb més oportunitats que Girona als anys '60 i '70, però als anys '80 Girona li guanya terreny i Figueres queda enrere...

En Guillem apunta que l'estabilitat, la solidesa i la continuïtat dels governs municipals de Quim Nadal permeten fer aquesta embranzida; també el factor Hipercor (que diu que semblava que inicialment es situaria a Figueres), no només per l'atracció del propi centre comercial, també per la repercussió que va tenir vers el comerç, amb la creació, per exemple, de la zona del centre comercial de Girona i de l'eixample.

I a partir d'aquí, la divertida discussió sobre la naturalesa i validesa dels tòpics entre Girona i Figueres... Al cap i a la fi, possiblement no hi havia altra manera d'acabar, tractant-se d'un llibre sobre Figueres (i l'Empordà) presentat a Girona, amb més d'un (i una) empordanès d'origen resident a Girona...



-----------------------------

pd1: no volen ser, aquestes paraules, uns crònica fidel, ni tan sols periodística, de la presentació del llibre de Joan Armangué Fem Empordà, economia i territori a la Llibreria 22; tan sols és una crònica personal i subjectiva del qui ho escriu, després d'haver-hi assistit i pres quatre notes i alguna foto.

pd2: la lectura del llibre la deixo per l'agost; el llegiré a Cantallops, a l'Alt Empordà...