dilluns, 12 de maig de 2008

Per Montilla no hi ha dilema

La millor manera de ser President de la Generalitat és exercint-ne. És una obvietat, certament, però és rellevant, doncs els càrrecs investeixen d'una ineludible responsabilitat i. sobretot, representativitat.

Com més va, més credibilitat guanya José Montilla davant els qui, com a mínim, es mostraven escèptics amb la seva capacitat i, sobretot, amb la seva presumpta subordinació als dictats del PSOE.
El compromís i actitud de José Montilla amb el seu càrrec de President i amb el nostre País, Catalunya, són inqüestionables; una altra cosa és que a algú no li agradi el seu estil, el seu accent o el seu somriure més aviat poc explosiu. Però no demanem, al President de la Generalitat, que participi al Club de la Comédia amb hilarants monòlegs, l'hi demanem, a ell i al seu govern, que siguin eficients amb la gestió del País i que siguin exigents en la defensa de Catalunya en relació amb l'Estat, i aquesta exigència ara es diu finançament en compliment de l'Estatut i desplegament del mateix.

Aquest és el full de ruta que va marcar la seva campanya electoral i és el compromís que té com a President: el desplegament de l'Estatut. I si parlant el President Montilla és poc procliu a les subordinades, també ho és quan escriu; hi guanya en claredat del missatge, que descriu d'una manera més directa, sense tantes filigranes, certament, però més efectiva.

Del seu escrit al diari El País, El falso dilema, m'agrada especialment un breu fragment: "Nos veremos las caras", dicen. Creo que es mejor que veamos los números reales, los argumentos y las razones y que, en base a ellas, encontremos un acuerdo razonable y más justo.

M'agrada perquè d'entrada, sense deixar de dir res del què ha de dir, manté una actitud constructiva sobre la base de l'anàlisi dels números i la necessitat d'un marc de solidaritat més just per tots. M'agrada perquè defuig del caràcter de baralla de pati d'escola que té l'expressió "nos vemos las caras", que em recorda aquella de "a las cinco te espero"...

També m'agrada que hagi escrit el què fa temps escolto de diferents companys socialistes: "Quizás sea bueno recordar aquí, por ser ejemplo muy ilustrativo, que Catalunya tiene tantos pobres (según el último informe de Cáritas) como habitantes tiene alguna comunidad autónoma". I aquí l'important no és pensar en quina comunitat autònoma deu ser (encara que si apliquem allò de "pensa malament i encertaràs" us hi aproximareu), sinó subratllar que Catalunya també necessita de la seva solidaritat, que no és ni molt menys cert allò que es deia en temps de Pujol, que "a Catalunya lliguem els gossos amb llonganisses".

Un altre detall que m'ha agradat llegir és la referència d'un aprofundiment federal en les relacions dins l'Estat, afirmant que "la España democrática, federal y plural debe ser la solución para todos sus pueblos". Pels qui ens sentim federalistes, pels qui aprostem per un Estat que es reconegui a sí mateix divers i plural, trobem sempre imprescindible una referència a aquest horitzó, no no més per reivindicar-lo, sinó perquè, estic convençut, a base de dibuixar-lo i definir-lo, ens hi anirem aproximant...

Les obvietats cal recordar-les perquè, per òbvies, a vegades sembla que ni en tinguem coneixement: obvietats com el fet que l'Estatut de Catalunya aprovat al 2006 és, ni més ni menys, una Llei Orgànica aprovada pel Congrés de Diputats.

El portaveu socialista al Congrés, José Antonio Alonso, va declar ahir, com recollia el diari El País de les seves declaracions a la Cadena Ser, que "es posible hacer un sistema de financiación justo". En un mateix sentit es pronunciava José Blanco, Secretari d'organització del PSOE, segons recollia el diari digital Vilaweb: La direcció del PSOE, disposada a negociar el nou finançament.

En definitiva, com ha escrit el viceprimer secretari del PSC i portaveu del PSc al parlament Miquel Iceta, al seu bloc, en un interessant article, el President Montilla parla clar...