La finta del Govern amb l'H2O

Una finta és un concepte esportiu que, els qui com jo hem practicat, per exemple, bàsquet o handbol, hem après a fer en diverses modalitats, moviments i ritmes. Una finta és un moviment inesperat que descol·loca el contrari, donant així certa avantatge a qui la fa. Per ser més precisos, el Gran Diccionari de la llengua catalana de l'Enciclopèdia defineix la finta com el "gest o moviment enganyador que un jugador fa amb la intenció de descol·locar el contrari que el marca i, així, poder avançar."

Les darreres pluges han mitigat en part la situació de sequera, però no fins el punt de pensar que podem tornar a actuar com si estiguéssim en la situació de normalitat anterior a l'actual sequera. I escric normalitat en cursiva perquè si alguna lliçó hem de treure de la situació actual és que no podem acceptar com a normal, i en aquests sentit positiva, la gestió institucional i l'ús personal (domèstic) de l'aigua.

El fet és que la gent no enteníem, el dimecres, que amb l'estricte compliment del DECRET 84/2007, de 3 d'abril, d'adopció de mesures excepcionals i d'emergència en relació amb la utilització dels recursos hídrics la resultant fos que ara ja podem omplir piscines com si res...

Afortunadament el Govern ha reaccionat i ha reaccionat bé i amb decisió el President Montilla. Que el Decret ens encotilla fins al punt que no dóna resposta a la situació actual?. Doncs es modifica el decret. Aquest dijous (ahir) el Consell de Govern es va reunir amb caràcter extraordinari i va aprovar la modificació del Decret, titulant així la nota de premsa posterior: Es modifica el Decret de sequera i es manté l'estat d'Excepcionalitat 2 al sistema Ter-Llobregat.

Així doncs aquest matí el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC) ha publicat el DECRET 108/2008, de 15 de maig, de modificació del Decret 84/2007, de 3 d'abril, d'adopció de mesures excepcionals i d'emergència en relació amb la utilització dels recursos hídrics.

El DOGC d'avui també ha publicat l'ACORD GOV/83/2008, de 15 de maig, pel qual es declara la situació hidrològica i l'estat de les reserves a data 15 de maig de 2008.

L'ús i la gestió de l'aigua és un debat viu des de fa uns anys; el debat s'ha intensificat per moments, no només ara, també i sobretot, i s'ha recordat, per la mobilització contra el Pla Hidrològic Nacional del Govern Aznar. No estem ni molt menys davant el penúltim capítol, tenim molt camí per córrer... Nova cultura de l'aigua, ús racional de l'aigua, dessaladores, excepcionalitat, aigua regenerada... I tot plegat amb l'afegit que aquest és un debat, també, territorial, dins i fora de Catalunya.

Ho seguirem amb interès... I jo seguiré amb atenció el què escriguin persones com les que faig referència a les postdates...

-------------------------------

pd1: Aigua nova és l'article que Ramon Folch, socioecòleg, va publicar al Periódico de Catalunya el passat 4 de maig.
Fragment: Fins al desembre passat (Reial decret 1620/2007) no estava legalment permès a Espanya l'ús de l'aigua regenerada. Mentre que a Singapur se la bevien, a casa nostra es considerava perillós fer-la servir per regar. Mandra mental. O incapacitat de garantir la solvència del procés. La mandra tecnològica i la verborrea declamatòria combinen bé, però no van enlloc.
La seqüència completa en el procés domèstic és: aigua crua, tal com es capta d'aquell riu o d'aquell pou; aigua potable, tal com surt de la planta que fa l'aigua crua apta per al consum humà; aigua grisa, que és l'aigua residual no contaminada biològicament, tal com s'escola pel desguàs de la dutxa, del lavabo, etc.; aigua negra o fecal, que és aigua residual orgànicament contaminada, com la del vàter; aigua depurada, que és aigua residual, grisa o negra, un cop sotmesa a tractament i ja susceptible de ser abocada sense contaminar rius o litorals, i aigua regenerada, que és aigua depurada tractada addicionalment fins a fer-la apta per a usos humans, fins i tot els de boca quan la regeneració és completa.
La seqüència industrial introdueix variants que demanen tractaments depuradors específics, és clar, mentre que el reg agrícola utilitza aigua crua, els abundosos i difusos sobrants de la qual, contaminats amb agroquímics, lamentablement no es poden recollir ni tractar.

pd2: El Ter i el “sudoku” de l’aigua és l'article que Pia Bosch va publicar, també al Periódico de Catalunya, el passat 11 de maig.
Fragment: Quan es va establir aquest transvasament, l’any 1959, es pensava en un riu que portava entorn de 25 m3/s (segons el pla de cabals). El cabal és en realitat menor, però la detracció segueix essent la mateixa. La llei de l’any 59 comprometia un nivell mínim d’aigua pel riu de 3m3/s al seu pas de Girona, però aquest mínim no es compleix des de fa temps. Aquest és el motiu de la reclamació, avui administrativa i en un futur probablement judicial, que ha fet la Plataforma de defensa del Ter.

pd3: L'aigua de les piscines és un article que Assumpció Vila va publicar al seu bloc el passat 3 d'abril.
Fragment: En la darrera edició de la Fira de Mostres de Girona, coneguda pel Certamen, s’exposaven una gran profusió de piscines i de jacuzzis, de totes mides i, suposo, pressupostos. Vaig pensar que, avui en dia, qui no té una piscina privada no és ningú, la qual cosa em van confirmar uns amics, quan en veure tot el terreny que tinc destinat a hort em van preguntar perquè “encara” no en tenia una. Prefereixo veure créixer les carxofes, les faves, les tomates i els carbassons a dedicar-me a treure les fulles de la piscina i vigilar la seva cloració total per acabar remullant-me, potser, durant dos mesos a l’any. Surt més a compte, en euros clar, pagar la quota de la piscina municipal del poble i, per l’hivern, la piscina coberta del Geieg.

pd4: de Joan Vila destacaré doa articles seus, publicats el 31 de març i el 14 d'abril, respectivament, al seu bloc i els dies anteriors al Diari de Girona.
Volatilitat de l´aigua. Fragment: Agafant les dades presentades a Girona, si als 300 hm3 hi restem els 160 hm3 de l'augment de la demanda futura, queden 140 hm3 que podrien retornar al Ter. És un pas important. Però no resol el principi que fa que el Ter tingui la responsabilitat exclusiva en el subministrament d'aigua. Tampoc es fa gaire èmfasi en la reutilització de l'aigua depurada. Es parla de la recàrrega de l'aqüífer del Llobregat i de la Tordera, es parla d'un programa d'actuació amb el Consell de Cambres de Catalunya per reutilitzar 50 hm3, es parla de reutilització als regs municipals, però poca cosa més.Veient les mesures proposades tinc la impressió que el programa no està prou madur. El Director de l'ACA va dir que estem iniciant el debat, però la presentació d'un programa tant exhaustiu, amb el seu cost incorporat, fa pensar que tot està beneït. Queden molts punts foscos, com per exemple com s'afronta el problema dels regants, com es reparteixen els esforços hídrics, com es resol el consum energètic sense complicar més el sistema elèctric...

De la nova cultura de l´aigua fins a deixar-nos-en sense. Fragment: Ens hem deixat portar per aquesta ona de la cultura del no i del catastrofisme. No a xarxes elèctriques, no a xarxes d'aigua, no a xarxes de gas, no a carreteres, no a trens,... Sí a produir l'electricitat distribuïda des de cada casa, sí a proveir-se d'aigua individualment pel propi consum, sí a treballar menys,... Una música que sona molt bé i que convenç fàcilment a molta gent. Ja sabeu el que en penso jo. Estem obligats a fer ús de les tecnologies disponibles avui, fent cas omís de les que són futuribles o que només són un grapat de fum. Em nego a creure que podem avançar sense treballar molt. Em nego, per tant, a deixar-me portar per la cultura del no i per la nova cultura de l'aigua. Estic per l'estalvi, però també per la seguretat en el subministrament. Tant la generació distribuïda domèstica com la nova cultura de l'aigua són recursos que porten a l'estancament econòmic, al no creixement. Són propostes filles de la filosofia del decreixement.

pd5: Les cisternes oblidades és un article que Joan Ribas va publicar al diari El Punt el passat 11 de maig.

Fragment: La gran cisterna va quedar buida fa molt temps, i la font de la Pera brollava darrerament gràcies al servei municipal d'aigües. A Girona tothom s'ha despreocupat de les enormes cisternes i dipòsits que s'escampaven pel subsòl de la Ciutat Vella, on es recollien les aigües quan en sobraven, i servien per quan en faltaven. Els nostres avantpassats eren prudents, però la comoditat de l'aigua municipal va fer enrunar i oblidar uns equipaments que –ara es pot comprovar– no eren tan superflus. Podem donar fe que algunes cisternes han servit fins i tot per sepultar-hi les runes de les reformes practicades als edificis. Era tan còmode, no haver de transportar-les! Ni l'Ajuntament, ni el clero, ni els particulars, no han tingut cura de mantenir unes instal·lacions que podien servir per al reg i de reserva en temps de sequera.