La força de voluntat

És habitual fer-nos propòsits de millora i noves fites a principis d'any, pensant que amb el canvi d'any nosaltres ens trobarem amb energies renovades per afrontar amb força tot el què ens proposem. Però el canvi d'any no ens aporta necessàriament energies renovades, més aviat ens renova el calendari, l'agenda... Per assolir fites no ens cal un canvi d'any, ens cal, sigui quin sigui el moment de l'any, la convicció personal i la força de voluntat per afrontar-les. Quina gran lliçó la seva; jo l'admiro, no només per aquest detall, però també per detalls com aquest.

A casa seva només hi havia hagut una bicicleta pel seu germà, tres anys més petit; "la nena" (com se la coneixia i se l'anomenava amb tendresa) no hi va pujar mai a la bicicleta, ni una pedalada, potser perquè es considerava que no era per les nenes... Tampoc va pedalar essent més gran, ni tan sols essent mare, quan els seus fills van començar a pelar-se els genolls amb les primeres caigudes. En una d'aquestes caigudes el seu fill gran es va trencar la clavícula en una topada a Cantallops...

La bicicleta era inaccessible senzillament perquè no sabia pedalar i amb els anys semblava que aprendre'n es feia cada vegada més feixuc.

I van arribar les nétes; la més gran ja pedalava amb fermesa sense rodetes, la segona n'estava aprenent, la tercera apuntava maneres, la quarta ja s'enfilava al tricicle atronitat de casa seva i la cinquena, que estava a punt d'arribar, tard o d'hora faria la primera pedalada abans de fer-la la seva futura àvia. I ella seguia negant-se la bicicleta.

Però ella, àvia i mare, va decidir posar fi a aquest fals determinisme al qual semblava condemnada. Amb convicció, també amb precaució, va decidir fer el pas decisiu: inscriure's en un curset per aprendre a anar amb bicicleta, organitzat per Mou-te en bici.

Al llarg de varis caps de setmana, ella només els dissabtes al matí, va anar progressant, perdent la por, guanyant equilibri, cada vegada amb més confiança... Un dels punts claus, més enllà del curset, també va ser el suport del seu "professor particular", el seu company, l'ex-pastisser, amb qui repassava i reforçava, els diumenges a Cantallops, tot l'aprenentatge del curs.

I de la mateixa manera que els ocells finalment salten del niu, obren i baten les ales i prenen el vol, ella va agafar embranzida, va fer giravoltar els pedals i, finalment, va circular amb bicicleta!.

Força de voluntat i decisió; compromís i constància; capacitat per demanar suport i consell. Tot al servei del simple gest de pedalar, gest negat a una noia que tenia una bicicleta a casa seva on no hi va reposar mai el cul (amb perdó).

Però si un infant no està exempt de pelar-se els genolls en múltiples caigudes quan aprèn a anar amb bici, així també aprenem a caure i, sobretot, a aixecar-nos i tornar a pedalar, ella tampoc es va salvar d'una caiguda, com la majoria inesperada, una caiguda tonta... Però es va fer mal, res greu, però les caigudes de les joves àvies com ella no són com les caigudes de les seves nétes, encara que els plors de les petites siguin més eixordadors i els de les joves àvies, més continguts.

Però malgrat el record de la caiguda, tornarà a pujar a la bicicleta i a pedalar, no sense esforç, gaudint del seu equilibri i, sobretot, amb la satisfacció d'haver-se superat a ella mateixa...

I un dia la seguiran les seves nétes, totes cinc, rodant per Cantallops, dibuixant sobre el camí roderes de felicitat...