diumenge, 30 de desembre del 2007

La veu del seu amo

Durant la passada campanya electoral a Sarrià de Ter, la de les municipals, alguns veïns que assistien als actes dels tres partits que ens presentàvem (de fet érem quatre, però el PP va llençar un paracaigudista sense paracaigudes...) em comentaven que els d'ERC tenien una estratègia ben definida entre els que feien la feina bruta i els que sortien a parlar impol·luts. Comentaven sobretot el paper destructiu que solia tenir, als actes electorals, les primeres de les intervencions, dedicades bàsicament a malparlar del govern del PSC, per deixar després que el candidat pogués parlar només en positiu, de manera que aquest darrer s'estalviava, així, les paraules més gruixudes i tenia qui l'hi feia la feina bruta. No només als actes electorals tradicionals, als mítings, sinó també pel carrer alguns veïns parlaven de com alguns membres de la candidatura d'ERC es dedicaven a criticar el govern municipal. “Boceros”, que en diuen alguns...

Aquesta mateixa estratègia l'havia fet, fa quatre anys CiU, en què els presentadors dels actes carregaven contra el govern i altres candidats mentre el candidat podia parlar nomes en positiu. Estratègia de manual, vaja!.

Des del PSC aquesta estratègia, vés per on, no la vam fer servir, vull dir que no ens vam dedicar a carregar contra la oposició, més aviat al contrari, en un acte electoral fins i tot vam elogiar la seva tasca, per veu d'en Quim Rodríguez. Possiblement, algú em va dir, per això les coses ens van anar com van anar...

Potser sí, però nosaltres quan vam plantejar una campanya en positiu vam decidir parlar poc dels altres (ni bé ni malament) i parlar només del balanç de govern i sobretot de les nostres propostes.

Tan sols al final de la campanya vam començar a explicar el què més tard es confirmaria: que ERC tenia clar el pacte amb CiU a Sarrià de Ter. Aquesta afirmació valia per Sarrià de Ter i per altres pobles, en què, si el PSC perdia la majoria absoluta, ERC tenia clar d'antuvi que pactaria amb qui fos menys amb el PSC.

Ara alguns d'aquells candidats “boceros” són regidors i han invertit en gran mesura el seu paper, doncs ara estan al govern. Ara són uns aduladors i, sobretot, nous predicadors que anuncien una nova Era pel nostre poble, situant una mena d'any zero, en aquest 2007 que ara acomiadarem: tot el què hi havia fins ara era negatiu, tot el què a partir d'ara s'esdevindrà serà el millor que mai hàgim tingut al nostre poble. No me'n lamento pas, jo també desitjo el millor pel meu poble... però no sempre tinc clar que el pacte de govern sigui el què el poble veritablement necessita...
Alguns veïns i veïnes em comenten qui són, d'on han sortit ara tota aquesta colla, doncs fins ara no els havien vist massa... Jo els hi dic que s'acostumin a veure'ls i a escoltar-los durant els propers quatre anys, ara són qui porten les rendes del nostre poble. El seu problema, em diuen alguns, és la seva desmesura, la d'abans i la d'ara... la seva manca de perspectiva, la seva actitud de nou rics.

El cert és que alguns regidors de l'actual equip de govern es mostren mesurats i respectuosos amb el què de positiu havia fet el govern del PSC. Per alguns altres tot allò amb tuf “sociata” senzillament és menyspreable...

El nou govern de Sarrià de ter tot just comença a navegar: de moment es fan seva gran part de la tasca iniciada de l'anterior govern pel que fa a grans projectes, però no ho reconeixen. De moment han desactivat el caràcter reivindicatiu de la Plataforma Salvem Sarrià, i el més greu, el seu propi, assumint la infraestructura i informant-ne poc o gens. De moment han tingut només temps per agafar el pols al govern i a vigilar-se entre ells, però no han dibuixat les grans línies de govern. Pel PUOSC han fet una proposta molt coincident amb la nostra, en alguns aspectes menys ambiciosa, com amb Sarrià de Dalt. De moment s'han dedicat a menysprear les nostres propostes: millora transport públic, Pla Educatiu d'Entorn, millora i bonificacions dels impostos, amb arguments tangencials i, en el fons, pel fet de ser propostes del PSC i no seves...

Tindrem al 2008 més elements d'anàlisi de la seva tasca de govern, del paper dels regidors i regidora de govern i de la seva particular deconstrucció de Sarrià de Ter... bé, més que deconstruir pretenen reconstruir Sarrià de Ter...
------------------------------------------------
pd1: avís per navegants. A Sarrià molta gent sap qui és l'alcalde, però no tothom té clar que ell porti les regnes del govern; hi ha qui diu que el primer tinent d'alcalde és més gat vell...

pd2: una petita gran notícia!. Per primera vegada una proposta del PSC és acceptada pel govern!. La proposta d'explicitar, a la nova ordenança de circulació, la prohibició de motocicletes i quads de circular per voreres, carrils bici, vies verdes i passeres. Més d'una vegada hem vist motocicletes passant per sobre la vorera o la passera de la Rasa.

pd3: el regidor de Festes del govern de de l'Ajuntament de Sarrià de Ter segueix fent-se seu tot el mèrit de la darrera Festa Major, és a dir, segueix obviant que quan van formar govern la Festa estava programada al 90 %. Una veïna l'altre dia em comentava: no m'estranya que ara en parli bé, deu ser que abans no hi venia massa a la Festa Major...

pd4: el músic barceloempordanès Pau Guillamet, Guillamino, farà un pròleg musical abans de les campanades de cap d'any a TV3. Ja ho veiem i ens n'alegrem per ell: en Guillamino és un tros de músic sense sostre!.
Guillamino: Somnis de llop


Guillamino: I see love


C33 - Silenci? - Guillamino i Pedrals:


pd5: 4 anys de Govern Socialista: + igualtat social i + drets socials

pd6: vagi per endavant que sóc partidari de les seleccions catalanes i la seva participació en competicions oficials internacionals. També que aquest desig no n'amaga un d'inversament proporcional vers la selecció espanyola, és a dir, que la selecció espanyola no em genera animadversió (sí l'actitud d'alguns esportistes i, sobretot, alguns dels seus dirigents...). Aquesta entrada la faig tot lamentant-me de l'infortuni del porter Albert Jorquera, qui després de la lesió haurà de, segurament, guanyar-se les garrofes fora del FCB. Haurà de negociar estant inactiu... L'hi desitjo molta sort per aquest 2008 tan decisiu per ell. Per cert, demanarà el President del Barça a la Federació Catalana de Fútbol (magníficament dirigida per Jordi Roche) el mateix que ha demanat a altres federacions quan jugadors blaugrana s'han lesionat amb la respectiva selecció?.

pd7: El ciclista nascut a Sarrià de Ter Carles Torrent ha estat operat ja dues vegades... confiem que no s'esvaeixi l'horitzó dels JJOO de Pequín... Ànims Carles!

divendres, 28 de desembre del 2007

Emília Xargay, nascuda a Sarrià de Ter


Article publicat al Diari de Girona

Avui fa cinc anys de la mort de l'Emília Xargay, una de les més il·lustres artistes de les nostres comarques i el nostre País, nascuda a Sarrià de Ter el 22 de novembre de 1927.

Els qui l'havien conegut la recorden infatigable, persistent, tossuda, enèrgica, treballadora. Narcís Comadira va escriure que l'Emília Xargay «tenia la capacitat de convertir una carbassa en una carrossa, que és com dir que sabia treure partit de qualsevol ferro, llauna o el que fos que l'hi caigués a les mans».

Aquests dies el Museu d'Història de Girona ens serveix l'oportunitat de reviure-la a través de la seva obra amb l'exposició El vol d'una ratlla.

La primera exposició de l'Emília Xargay després de la seva mort va ser, però, a Sarrià de Ter. En el marc de la Festa Major de l'any 2004 la Sala Patronat de Sarrià de Ter va acollir l'exposició d'una mostra de les 68 obres, entre olis, dibuixos, ceràmiques i escultures que formen el Fons Emília Xargay de Sarrià de Ter.

Els millors homenatges es fan en vida i, des de Sarrià de Ter podem tenir la satisfacció d'haver homenatjat i agraït a l'Emília Xargay la seva excepcional creació i contribució a la cultura i l'art del nostre País, a més de ser, com va dir el llavors alcalde Josep Turbau, la millor ambaixadora del nostre poble.

L'any 1991 es va inaugurar la nova biblioteca Emília Xargay de Sarrià de Ter. Dos anys més tard, l'any 1993, per encàrrec del propi Ajuntament, es va col·locar un toro de formigó de grans dimensions a la plaça que duu el seu nom, la Plaça Emília Xargay, coneguda popularment com la plaça del Toro. És habitual veure mainada enfilada al llom del toro o amagant-se entre les seves potes, però sobretot, i el més important, és que El toro és una de les escultures apadrinades pels alumnes del CEIP Montserrat de Sarrià de Ter, fruit de la col·laboració de l'escola amb els Amics de la Unesco, en una de les múltiples accions del projecte d'Escola Verda. No hi ha alumne de l'escola que, finalitzada la seva escolarització, no l'hagi estudiat, no l'hagi dibuixat o reproduït i que no sàpiga que l'Emília Xargay n'és l'autora. Són els mateixos alumnes qui a través de les seves visites i observacions recomanen i fan propostes a l'Ajuntament per mantenir l'escultura i el seu entorn en òptimes condicions. La seva darrera petició, que me la recordava dies enrera la meva filla gran, és la reparació d'una de les banyes del Toro.

Però Sarrià de Ter encara té un deute pendent amb l'Emília Xargay i la seva obra: poder-la exposar permanentment. A Sarrià de Ter estem projectant un nou centre cultural, que inclourà la nova, i ampliada, biblioteca Emília Xargay, un auditori, un arxiu i unes sales d'art i sales museu. Un d'aquests espais estarà destinat al Fons Emília Xargay de Sarrià de Ter.Fins aleshores, i de moment, és necessària la visita de l'exposició El vol d'una ratlla al Museu d'Història de la Ciutat de Girona. Fins el 17 de febrer de 2008 hi sou a temps.

--------------

pd: la fotografia que acompanya l'escrit és de mitjans '90. Sobre el Toro, la Sira i jo...

dijous, 27 de desembre del 2007

Necròpolis

A Sarrià de Ter en tenim una, de necròpolis i, certament, és important, van dir els experts. la troballa no va ser una casualitat, més aviat una intuïció ben encaminada.

La Vil·la Romana de Sarrià de Ter va emergir, al Pla de l'Horta, amb les obres de construcció dels blocs de pisos, fa més de tres dècades. Tot el què llavors es va excavar i extreure reposa tranquil·lament a l'espera de ser exposat, definitivament, en una de les sales permanents que naixerà del nou Centre Cultural que s'ubicarà al sector Cobega (a l'antiga fàbrica del famós refresc que només ensumar-lo, t'omple de felicitat... imagineu-vos quan l'ingerim!).

Amb la urbanització del Pla de l'Horta, des de fa uns 10-15 anys, poca cosa ha anat apareixent, en matèria arqueològica, fins que en una parcel·la particular, prop de la Vil·la Romana, hi van aparèixer restes d'algunes tombes. Més endavant, la necessitat de refer un tros de passeig, entre la casa particular i la Vil·la Romana, van fer que abans que les màquines entressin a tot drap, des de l'Ajuntament, llavors governat pel PSC i, en especial des de la regidoria de Cultura, l'Assumpció Vila, es permetés que els arqueòlegs gratessin el terreny a la recerca, qui sap, d'alguna tomba més...

I una, i dues, i tres... fins a 51 enterraments es van descobrir, que es van sumar als 28 trobats anteriorment, fent un total de 79, la majoria dels quals, notícia, corresponien a un assentament visigòtic!. D'entre les peces funeràries que es van trobar destacava una sivella quadrangular decorada amb tessel·les de pasta de vidre del segle VI d.C. i, segons l'arqueòleg i director de les excavacions Joan Llinàs, de Janus S.L., una de les poques que es coneixen d´aquestes característiques que es conservin a Catalunya i que es puguin documentar amb precisió. Us podeu imaginar que, malgrat la despesa econòmica afegida que ens va suposar, malgrat l'endarreriment de les obres de millora del passeig, la troballa ens satisfeia doblement: per un costat per la seva importància, per l'altre costat, per haver actuat responsablement, donant valor al coneixement i a l'estudi del nostre passat, no enterrant-lo definitivament sota una gruixuda capa de formigó.


Precisament, amb la voluntat que la troballa no restés, com resta avui encara la Vil·la Romana, soterrada en el més trist dels anonimats, vam replantejar la urbanització del passeig, fent visible dues de les tombes trobades, les més ben conservades, alhora que museïtzant l'espai, donant-li un contingut educatiu i divulgatiu, ja no només de la necròpolis, també de la Vil·la Romana.

Encara al govern vam encarregar el projecte d'urbanització, dibuixant un espai diferenciat, al mig del passeig, fent visible les dues tombes. Ara el govern actual (que no és del PSC) ha començat a executar el projecte, amb algunes modificacions. Una de les modificacions ha estat el canvi d'arbrat de la zona, la substitució dels plàtans per un arbre d'arrels menys extensives. El canvi ens sembla correcte, així ho vam expressar, entre d'altres, en un Ple.

La ingrata sorpresa la vam tenir quan vam veure que el govern va fer tallat els arbres, en comptes de plantejar-ne el seu trasplantament. Davant aquest fet nosaltres ens en vam lamentar, no podíem aplaudir l'acció del govern: El PSC de Sarrià de Ter denuncia la tala innecessària d'una vintena d'arbres en la reforma del Passeig Verdaguer. Els arbres eren joves i si no al seu lloc, podien seguir fent servei, i ombra, en d'altres.

El govern va estar assajant respostes: primer que si la culpa era de l'anterior govern per haver-los plantat a l'anterior mandat (quina imprecisió!), després que si estàvem en contra del canvi d'arbres (quina sordesa!) i finalment que si hi havia problemes tècnics (quina patata calenta que es treuen de sobre!). Tot menys reconèixer que el govern ni s'ho havia plantejat... però en fi, tampoc farem llenya de l'arbre caigut... bé, tallat!.

Les obres sobre la necròpolis van endavant; nosaltres sobretot hem recordat la necessitat de museïtzar l'espai, de fer-ho modestament, si cal, però amb dignitat; cal que aquests espai expliqui als veïns i veïnes, als passejants, les troballes, la necròpolis i la Vil·la Romana. No ca, que sigui, com va dir un regidor, potser amb un excés d'emotivitat, un museu a l'aire lliure!. Bé, més pecata minuta!.

Sobre aquesta qüestió la companya Assumpció Vila, principal culpable de les darreres excavacions (he dit culpable... volia dir responsable! he, he, he...), ha escrit un article publicat avui al Diari de Girona: sensibilitat arqueològica. També el podeu trobar, i llegir, dins la pàgina del PSC de Sarrià de Ter (of course!)

I és que llegint l'article de l'Assumpció m'ha vingut la imatge d'estar esporgant, durant les excavacions, l'arbre genealògic del nostre poble... La política té la grandesa, o la més trista de les calamitats, que un gest, una sensibilitat, pugui fer brollar un descobriment, si voleu modest comparat amb d'altres de magnituds i transcendència mundials, però no per això menys importants, ja que és un bocí de la nostra història, de Sarrià de Ter, de les nostres comarques, del nostre País.

I potser sense voler-ho dir l'Assumpció, al seu article, també desprèn una idea molt valuosa: segurament al teu costat hi tens algun savi que compartirà amb tu el seu coneixement...

---------------------------

pd1: han passat amb molt bona nota els Pastorets de Sarrià de Ter. Després del canvi en profunditat de l'any passat (pla renove total) aquesta any han fet un restyling interessant... Ahir van estrenar; el 30 de desembre i el 6 de gener hi tornen, com sempre al Teatre del Centre Cultural i Parroquial de Sarrià de Dalt, a Sarrià de Ter.

pd2: dels pastorets destacar l'escenografia, versió 2.0 de la mà (càmera en mà) d'en Gerard Puigmal, àlies BadHill.
BadHill fa coses com aquesta:
The White Stripes - St. Andrew (This battle is in the air)


O com aquesta:
Arcade Fire - No cars go


O de manera més introspectiva...
Coldplay - A whisper

diumenge, 23 de desembre del 2007

Concerts de Nadal

Proliferen, en aquestes dates, concerts de Nadal, generalment de música clàssica i corals... Si l'estiu és l'hora dels grans festivals, ara, per Nadal, els formats solen ser més petits i modestos, però no per això menys interessants.

El primer al qual vaig assistir va ser un concert a l'església de Cantallops a càrrec de l'Orquestra de Cambra de l'Empordà (OCE), dirigida per Carles Coll. Amb la petita església plena a vessar músics i director ens van fer pasar una tarda d'allò més entretinguda i, fins i tot pedagògica. Aquest concert és ja una tradició i, sense cap mena de dubte, una contribució del tot necessària a fer arribar la música arreu del nostre país. Va ser un bon concert, entretingut, a estones divertit, fins i tot entranyable... Les anècdotes d'aquell concert, que n'hi va haver i de divertides, tinc pendent explicar-les més endavant, a l'espera de l'arribada d'un parell de fotografies...

També ja és tradicional el Cicle de Concerts de Nadal de Sarrià de Ter, organitzat per l'associació Taca, que arriba enguany a la setena edició. Després del concert de corals, aquest dissabte hem gaudit d'un concert de música de cambra. Joves però molt solvents músics, l'Adur Ugalde i la Laura Pallàs, amb qui la Sira, anys enrere, també havia tocat: la Laura al piano, la Sira a la flauta travessera.

En aquests concerts nosaltres hi anem en família, tots cinc: l'Abril, la Irina, la Clàudia, la Sira i jo. L'Abril certament és encara massa petita, fet que ens obliga a la Sira i/o a mi a passar alguna estona fora de la sala o l'auditori per evitar que el seu malestar temporal contagiï els músics i el públic. La música només s'aprecia escoltant-la, com la lectura llegint... la mainada, doncs, en aquests concerts, tenen la possibilitat d'escoltar en viu i en directe bons concerts, potser modestos, però molt dignes.
No he anat, però, al Concert de l'OCE a l'Auditori Palau de Congressos de Girona. Hi va anar la Sira amb una seva amiga, també mestra... jo era al sopar d'empresa, en el què, curiosament, també hi va haver concrets...

Però aquest any, si n'he de triar un, em quedo amb el concert, de quatre cançons i un bis, que ens van fer, als treballadors de les oficines de la Fundació Plataforma Educativa, dotze nois d'entre 12 i 17 anys del CRAEI El Pedrenyal que gestiona la fundació on treballo i de la qua formo part. Van cantar dues cançons tradicionals (Dimoni Escuat i el 25 de desembre) i després van cantar, sobre la música de dues cançons més, dues cançons amb la lletra escrita per ells parlant del seu nadal (la devoció pels torrons i les derivades que la seva abundant ingesta provoca) i de la seva vida al centre (no sempre fàcil, realment dura moltes vegades, però sempre amb un punt d'esperança).
Aquest és el poder de la música: possiblement sense ser-ho del tot conscients, aquella mainada, adolescents que en altres ocasions voldries no trobar-te de cara, cantant treballaven el respecte i cooperació amb els companys, el saber estar, el català, les nostres tradicions, el compartir i, sobretot aprendre a assaborir un aplaudiment, quan la vida t'ha acostumat a rebre només patacades. D'acord, una flor no fa estiu i, ni molt menys voldria reproduir aquí la imatge edulcorada de l'emotiva pel·lícula Els nois del Cor, però que ningú els hi manllevi la flor d'un dia que un dia en van ben guanyar.
I el què potser un dia s'esdevindrà com un tradicional concert de Nadal més potser serà la moguda que es genera, des de fa un parell o tres anys, al sopar de les entitats que formen la Fundació Plataforma Educativa i que vam celebrar aquest divendres dia 21 (mentre la Sira era a l'Auditori). Per un costat alguns centres o serveis que s'animen a preparar versions de cançons nadalenques de caràcter descriptiu i reivindicatiu, per un altre la consolidació d'un grup de musica, creat a partir de treballadors de diferents centres i serveis de l'entitat, que ens ofereixen el seu concert anual, amb un repertori de versions gens menyspreable...
El Nadal, doncs, no és només temps de neguitoses compres i de copiosos àpats, també és temps d'escoltar música, la que els nostres pobles, viles i ciutats ens ofereixen aquests dies... així que pareu bé l'orella... i feu-la parar, també, als infants...
--------------------------------
pd1: Joan Ferran va escriure al diari El País l'article Algo falla en este país, que reprodueix al seu bloc. Pia Bosch, a partir del rebombori generat per les declaracions de Ferran, explora necessàriament el paper de la dona dins els mitjans de comunicació, en un article publicat al diari El Punt el dia 21 de desembre: Professionalitat i independència dels mitjans. La Pia, al seu bloc, també ens permet tastar el què va suposar la sessió de treball de la Convenció pel Futur: Mitjans de comunicació i poder polític

pd2: de la mà del bloc de Miquel Iceta us facilito la lectura de dos articles necessaris de Suso de Toro: Razón y sinrazón de Cataluña, publicat al diari El País el passat 17 de desembre i La pecera y el 'desapego', publicat a La Vanguardia el dia 22 de desembre.

pd3: m'ha agradat llegir al Periódico de Catalunya que s'han iniciat les obres a la Casa Masó de Girona: Girona converteix la casa de Rafael Masó en un museu. En aquesta casa hi han viscut, entre d'altres, els meus pares, fins just abans que jo nasqués, a principis de juliol del 1974. La meva mare pujava les escales, fins a dalt de tot, on vivien, amb mi a la panxa i arrossegant el meu germà, de llavors encara no 2 anys... De la vista del pis sobre l'Onyar en Just (Just M. Casero, el meu pare) en va fer referència en alguns escrits... Ara bé, el més lloable és la generositat de Narcís Jordi Aragó i de Mercè Huerta amb la ciutat de Girona i, en definitiva, amb la cultura i l'arquitectura; el seu gest, la seva cessió, permetrà a tothom visitar la casa natal de l'arquitecte Rafael Masó.

divendres, 21 de desembre del 2007

És Nadal... siguem modestos, siguem humils


Fa dies que és Nadal... he dit dies, fa setmanes!. Aquests darrers dies, però, hi ha una acceleració d'activitat frenètica: sopars d'empresa, sopars polítics, amics invisibles de la feina, de la família, de les filles, de l'escola, de les activitats extraescolars... són uns dies sense treva!.

Són dies, aquests darrers, de fer i rebre felicitacions, cada vegada més per correu electrònic que per correu postal. Com veieu, el PSC de Sarrià de Ter no en som, un any més, cap excepció, i també hem fet la nostra felicitació, la del PSC de Sarrià de Ter.

De les múltiples felicitacions de Nadal rebudes aquests dies n'hi ha una que la trobo especialment encertada, bé, més que felicitació, el missatge que conté, ja que, possiblement, moguts per la lluminositat dels carrers i aparadors, per la paga doble i pel caire general d'alegria i optimisme (dos elements importants per al consum), moguts doncs per aquesta mena de "bon rotllo" general, maximitzem a vegades fins a límits inabastables la nostra capacitat de ser feliços al llarg de tot un any.

En Nicolás Pichardo, ex alcalde i amic de Sarrià de Ter, em va enviar, també a les companyes del grup municipal del PSC, una felicitació amb un text molt emotiu. No és aquest text al que em refereixo, sinó al que acomopanyava com a cos del missatge del correu electrònic:

QUE TINGUEM TOTS UN BON NADAL I UN ASSENYAT ANY 2008.

M'encanta aquest assenyat, ja que sense deixar de desitjar-te el millor, et predisposa a prendre una actitud més reflexiva, potser més humil, més modesta, menys pretenciosa de cares al 2008, actitud especialment recomanable el darrer dia de l'any, quan entre campanades, raïm i cava ens fem els propòsits per l'any que acabem d'estrenar.
Em fa pensar, aquesta actitud, amb la que segons el diari El Punt ha adoptat el President Montilla a través de la seva felicitació: Montilla imposa un Nadal auster.

És molt agraït rebre felicitacions de Nadal, senyal que algú ha pensat en tu, També és molt divertit veure la gran diversitat de felicitacions que hi ha. La fotografia digital i les noves tecnologies han fet de cada un de nosaltres un autèntic dissenyador de felicitacions de Nadal, amb animacions gif, amb power points, amb fotografies... sinó també hi ha, a la xarxa, qui s'encarrega, com aquesta pàgina, ElfYourself, que et converteix, si ho vols, a tu i a atota la teva família en uns autèntics elfs dansaires... també hi ha la felicitació que ofereix la Generalitat, Per Nadal més que mai tu tries (missatge subliminal?).

En fi, que és Nadal i és inevitable, pel què és del tot perceptiva la recomanació que, a través de la seva felicitació nadalenca, fa la Coordinadora d'ONG de les Comarques Gironines: Per Nadal NO tot s'hi val. Consum responsable per Nadal. Són interessants les idees solidàries per Nadal que proposen.

Des del petites gotes fredes tremolant us desitgem unes bones festes, amb l'esperança que trobeu, al 2008, més d'un motiu per somriure.

-------------------------
pd1: Nadala del PSC

pd2: Carme Chacón té blog, el blog de Carme Chacón, una weblog col·laborativa de recolzament de la nostra candidata.

pd3: Aquelles nits de Nadal


pd4: Quan somrius


pd4: Happy Christmas (War is Over)

dimarts, 18 de desembre del 2007

Equal de Girona. Jornades finals

Entre ahir i avui, és a dir, els dies 17 i 18 de desembre, s'han celebrat a l'Auditori Palau de Congressos les Jornades Finals del Projecte Equal de Girona, amb la finalitat de revisar la feina feta al llarg d'aquests darrers dos anys (2005-2007). A la jornada d'ahir no vaig poder-hi assistir, però avui hi he anat i, certament, ha estat molt positiu.

La virtut d'aquests tipus de projectes no són el seu finançament, d'altra banda gens menyspreables, sinó la capacitat que tenen per generar sinergies entre, en aquest cas, l'administració, el món empresarial i el món social per treballar, individual i col·lectivament per un objectiu comú. En el cas de l'Equal de Girona, sota el títol d'Equitat, creixement econòmic i cooperació local en l'accés al treball han desenvolupat una sèrie d'iniciatives, estudis i programes que, de ben segur, malgrat l'Equal finalitza, es seguiran portant a terme.
Els socis de l'Equal de Girona han estat:

Ajuntament de Girona (entitat promotora del projecte)
ACCEM
Associació Gironina de Dones Empresàries (AGE )
Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Girona
Càritas Diocesana de Girona
Comissions Obreres (CCOO)
Creu Roja de Girona
Federacions d'Organitzacions Empresarials de Girona (FOEG)
Fundació Privada Drissa
Fundació Ramon Noguera de Girona
MIFAS ( Minusvàlids Físics Associats )
PIMEC de Girona
Unió General de Treballadors (UGT) de les comarques gironines
Universitat de Girona
Servei d'Ocupació de Catalunya, com a soci observador
De la jornada d'aquest dimarts destacaria algunes coses, sense voluntat de ser resum, ni tan sols crònica, simplement anecdotari.
El comentari (no textual) de Ferran Camas, professos titular de Dret del Treball i de la Seguretat Social i Coordinador del Projecte Equal a la UdG: amb el nivell de taxa d'ocupació que tenim (nivell relativament alt) ens hem de preocupar, més que per l'ocupació, per la qualitat de l'ocupació: condicions de treball, flexibilitat, estabilitat...
Ferran Camas, a tall d'anècdota, recita, sense cantar, el fragment d'una cançó d'un conegut grup de pop-rock, Amaral, que diu:
"Carlos me contó
Que a su hermana Isabel
La echaron del trabajo
Sin saber por qué
No le dieron ni las gracias
Porque estaba sin contrato" ... i segueix
Al llarg de les Jornades els participants de l'Equal han anat explicant el seu treball i la valoració de la feina feta.
Algun dels fruits de l'Equal de Girona ja els tenim al nostre abast:
. el folletó Igualem en Oportunitats, editat per l'AGE
. la Guia de bones pràctiques mediambientals, editada per la Fundació Ramon Noguera
També altres edicions com el Catàleg de Tercer Sector o la Guia de bones pràctiques per la igualtat d'oportunitats entre homes i dones a les empreses gironines, editats ambdós per l'Ajuntament de Girona.
Albert Rosa, responsable del programa EcoSol de Càritas, ha parlat de les empreses d'inserció. Aquest divendres el BOE publicava la Llei 44/2007 de 13 de desembre per la regulació de les empreses d'inserció. M'agrada com Albert Rosa insisteix sempre que pot a apropar les empreses, segons ell mal anomenades "ordinàries", les tradicionals, amb les empreses d'inserció, en el sentit que, de fet, totes dues comparteixen l'objectiu de generar riquesa.
La diferència, diu Albert Rosa, és que mentre l'empresa ordinària té per finalitat l'activitat productiva a través de les persones, l'empresa d'inserció té per finalitat les persones a través de l'activitat productiva.
I després de l'Equal, què?.
Doncs de ben segur sorgiran noves sinergies, nous projectes, nous programes... la nostra societat és viva, dinàmica, emprenadora i socialment compromesa...
De fet ja hi ha iniciatives que estan rodant a les nostres comarques que treballen, per exemple, per la inserció laboral de persones amb risc d'exclusió... El Programa Incorpora, a través de l'Obra Social Fundació "la Caixa", que agrupa 13 entitats socials de les nostres comarques, n'és un exemple.

------------------------

pd1: m'ha agradat llegir l'article Barrets d'Arturo San Agustín al Periódico de Catalunya. Sobre el meu cap, al llarg de l'any, hi passen gorres i barrets diversos... sempre amb diversitat d'opinions...

pd2: la crosta, la molla i l'ou ferrat per sucar-hi és el què conté el reportatge publicat ahir a El País: "Presidente Pujol, ¿desea que venga TV-3?" . Breu fragment: "Control ideológico. Los gobiernos de Pujol elaboraron, durante 1993 y 1994, informes sobre la orientación política de periodistas de TV-3 y Catalunya Ràdio, según desveló EL PAÍS en febrero del pasado año. A la periodista Àngels Barceló se la tachaba de "quintacolumnista, colaboracionista y botifler que va propagando su veneno". Del periodista Salvador Alsius se afirmaba que tenía "tendencias antinacionalistas, anticonvergentes y antipujolistas". El documento incluía un análisis ideológico de los programas y proponía utilizar la programación infantil para propagar el ideario nacionalista y que en los debates sólo se invitara a personas afines. Pujol negó haber recibido "nunca" un informe de este tipo."

pd3: Son mis amigos, d'Amaral, és la cançó parcialment citada abans...

dilluns, 17 de desembre del 2007

E. Maragall i M. Tura






Els hi suposem capacitat de gestió, de lideratge, d'elaboració de discurs i, fins i tot, de seducció. Aquestes capacitats els hi suposem simplement pel càrrec que ocupen, però als polítics d'alta volada, en aquest cas als Consellers, (de fet a tots els polítics, també als que ens movem entre vols gallinacis), els hi hem d'exigir credibilitat: aquella sensació que quan els escoltes no tens la sensació que et donen gat per llebre, que no t'aixequen la camisa. La loquacitat d'alguns polítics és, a vegades, la seva estratègia per atipar-te de paraules sense nodrir-te d'idees, de coneixement.

Són dos els Consellers del Govern d'Entesa de la Generalitat als que he tingut ocasió d'escoltar darrerament, d'escoltar-los de prop: Ernest Maragall el passat 30 de novembre, en la presentació a Girona de les Bases de la Llei d'Educació i a Montserrat Tura, el passat divendres dia 15 de desembre, en l'assemblea de l'Agrupació de Girona del PSC.

Ernest Maragall va venir a Girona per presentar les Bases de la Llei d'Educació, en una conferència a l'Auditori davant professionals de l'educació, sindicats, polítics i altres interessats. Amb el suport d'una presentació en power point, va desenvolupar un discurs, més enllà del què deia, inspirava credibilitat. La percepció que vaig tenir és que Ernest Maragall és un polític tot terreny, i en el terreny de l'educació el Conseller Maragall no em va fer pensar en el fet que ell no és un professional de l'ensenyament, com havia passat amb els seus predecessors.

Sempre a l'ombra de Pasqual Maragall, l'Ernest, el “tete” (com simpàticament l'anomena l'expresident de ficció), ha trobat, amb la retirada de l'activitat governativa -no de l'activitat política- d'en Pasqual l'oportunitat per lliurar-se de l'etiqueta del “germà” per esdevenir, com mai ha deixat de ser, només l'Ernest Maragall.

De les Bases de la Llei d'Educació, de la que m'agradarà escriure més endavant, em va agradar que Ernest Maragall destaqués que aquesta havia de ser una llei de País i que, en la seva intervenció, se'm fes present la síntesi de les tres prioritats que sempre defensava el President Maragall: educació, educació, educació.

La trobada amb Montserrat Tura, aquest passat divendres a l'assemblea de l'Agrupació de Girona del PSC, va ser més propera. De fet era un acte intern de partit, al contrari del Conseller Maragall, que era un acte públic i ell assistia en qualitat de Conseller. És directa i parla clar. Transparent, provocadora i autocrítica Montserrat Tura, rere la fragilitat que la seva presència dibuixa, té una solidesa encomiable. No endebades va ser una excel·lent -i enyorada per molts- Consellera d'Interior.

Ens transmet la solidesa del Govern d'Entesa, malgrat les gesticulacions de musculatura electoral dels socis de govern i, sobretot, destaca la capacitat de planificació i execució dels Governs Maragall i Montilla. També transpira, en el seu discurs, el seu catalanisme gens dissimulat, així com la necessitat de seguir avançant en l'Estat Federal, com a formula, a partir del ple desplegament de l'Estatut, per establir una convivència tranquil·la i positiva amb l'Estat.

És seductora la Consellera Tura, diuen molts. No estan equivocats, sedueix, però no hipnotitza, sobretot escolta i parla, dialoga planerament, de manera propera. Montserrat Tura ha estat alcaldessa, i es nota.

------------------------------------
pd1: interessant l'article d'ocasió d'aquest diumenge a Presència d'Antoni Puigverd Corrupció de menors.

pd2: el trajecte en cotxe entre Amer i Cantallops, passant per Olot, Besalú i Figueres, amb la Clàudia i la Irina (les meves dues filles grans) ha estat especialment agradable per la Garrotxa enfarinada per un tel de neu. La neu, ja ho sabem, fascina i encandila a la mainada.

P1210987b
pd3: emocionant sortida, la d'avui diumenge, a Santa Brígida (Amer) del Grup Muntanya de Sarrià de Ter (GMS). Ha estat el tancament del primer curs d'iniciació a l'escalada que han fet aquests primer trimestre una colla d'infants d'entre quatre i deu anys. Ha estat, per ells, el seu “bateig”, acompanyats dels veterans i els pares i mares... La sortida ha servit, també, per seguir amb la tradició del GMS de deixar el Pessebre. Només es pot estimar el País trepitjant-lo; se l'estima més contemplant-lo encimbellat als seus turons, muntanyes i pics.

pd4: Inauguració del Museu Memorial de l'Exili de la Jonquera

Tramuntana.tv






Canal Nord: 11 desembre de 2007




divendres, 14 de desembre del 2007

El joc i les joguines a la Confetti

La majoria de joguines que es venen al llarg de l'any es compren en aquestes dates. L'allau de publicitat aquests dies arriba per terra, mar i aire: a la TV, als diaris, els catàlegs, els aparadors...
L'AMPA de l'Escola Bressol Municipal Confetti de Sarrià de Ter va ha organitzar, aquest dimarts 12 de desembre la xerrada “Jocs i joguines”, xerrada oferta a través de la FAPAC.

Amb una assistència majoritària de mares, davant els pocs pares que hi vam assistir, la xerrada va ser, precisament això, una xerrada, no una conferència.

Conduïda per l'Amèlia (no vaig recollir el cognom), psicòloga infantil i terapeuta familiar, la xerrada comença amb una frase plena d'esperança: les mares i els pares tenim molts més recursos i capacitats del què ens pensem, potser sense ser-ne conscients: l'objectiu de xerrades com aquesta és poder-los desvetllar.

És important tenir com a punt de partida un element positiu, ja que la tendència és caure, sovint, en relatar els estereotips que ens converteixen, als pares i mares, en autèntics abnegats i mancats d'autoritat davant els nostres infants.

Després d'una breu introducció l'Amèlia ens proposa una activitat: cada un de nosaltres ha d'agafar un objecte de dins una bossa; els objectes no són joguines, són objectes quotidians que podem trobar a totes les llars: un embut, un mocador, pinces d'entendre roba, un colleró, un guant, una pinta, un pot metàl·lic, una llanterna, trossos de fusta...

D'entrada ens demana que manipulem l'objecte que tenim a les mans, que l'explorem més enllà de la seva utilitat funcional, que el descobrim: el seu tacte, la seva olor, la seva textura,, la seva calidesa, fredor... També que hi experimentem, que provem què podem fer amb l'objecte, més enllà de la seva funcionalitat...

El què ens fa fer l'Amèlia és el què, d'una manera espontània, fan els nostres infants amb els objectes que tenen al seu voltant: descobrir-los i experimentar-hi sense atorgar, a l'objecte, la finalitat que socialment l'hi hem atorgat.

Després de descobrir i experimentar amb l'objecte l'Amèlia ens demana, a cada un de nosaltres, que expressem el què l'objecte i, sobretot, el seu descobriment i manipulació, ens ha suggerit. És curiós escoltar com aquest joc ha despertat, en la majoria, recorda d'infantesa.

L'objectiu d'aquesta dinàmica és fer-nos conscients de la necessitat de veure la joguina no com un objecte amb una funció ni finalitat pre-definida, sinó que el rellevant és el què la joguina, o qualsevol objecte, representa, significa.

L'actitud davant les joguines, doncs, l'hem de canviar. És típic el comentari que davant una joguina nova a vegades els infants juguen més amb la caixa que amb la pròpia joguina. Per jugar, doncs, no sempre són necessàries les joguines... en aquest sentit hi ha escoles, i l'EBM Confetti n'és una, que ofereixen el joc heurístic... El joc, per tant, no requereix objectes i joguines sofisticats.

Pel que fa a l'actitud dels adults davant el jocs dels infants l'Amèlia subratlla la necessitar de posar-se en posició de joc, que no vol dir necessàriament intervenir al joc, però sí ser-hi present, observar i participar-hi si l'infant ens hi convida. Parlem sobretot d'infants en edat d'escola bressol, és a dir, de 0 a 3 anys.

Els infants, explica l'Amèlia, descobreixen i es relacionen amb el seu entorn sobretot amb el joc. Els infants juguen per passar-s'ho bé, per la necessitat de descobrir, per reviure experiències... El joc és un element de desenvolupament cognitiu i psicomotriu dels infants, desvetlla la seva creativitat. A través del joc els infants projecten el seu món interior i els ajuda a comprendre el seu món exterior.
Sense jugar una vida d'infant no és viable. Ha de ser motiu de preocupació quan un infant no juga.

L'aprenentatge a través dels jocs, de l'experimentació, és més significatiu més rellevant, genera més petjada, que l'aprenentatge a través de les fitxes, o lliçons magistrals.

Si és important que els infants juguin i és necessari que quan juguin l'actitud de l'adult sigui de posició de joc, és necessari, segons l'Amèlia, que els adults organitzin el seu temps introduint espais de temps real per dedicar al joc dels infants.

Finalment reflexionem sobre què cal tenir present a l'hora d'escollir una joguina. D'entrada cal partir dels interessos dels infants, a partir de l'observació dels adults és important saber i conèixer amb què juguen i, també com juguen. Naturalment també cal conèixer, abans de comprar, la joguina, les seves característiques, funcionalitat, edats a qui s'adreça, materials...

En el fons, però, la joguina no ha de ser el més important, sinó la possibilitat d'oferir als infants elements de joc, siguin o no joguines.

La xerrada és molt participativa, parlem de com i amb què juguen els nostres infants, de la influència de la televisió, de les joguines electròniques, de com a vegades comprem joguines pels infants que ens il·lusionen més a nosaltres que a ells...

Per acabar una reflexió a tall de tres afirmacions que l'Amèlia fa a mitja xerrada:
Jugar és socialment acceptat pels petits.
Jugar és socialment recomanat pels mitjans.
Jugar és socialment censurat pels adults.
Això, però, ja seria una altra xerrada...

-----------------------------------
pd1: Les Joventuts Socialistes de Espanya han posat en funcionament una campanya de balanç del govern de Zapatero sota el títol "Cuatro años de Zapatero en España. Cuatro años sin fallar a los jóvenes". Del material que han editat destaca el desplegable "Supercumplidor" i el vídeo "no nos falles":



pd2: el PSC de Sarrià de Ter proposavem, en motiu del dia contra la violència masclista, la necessitat de construïr una nova masculinitat. Entre d'altres vam obrir un fòrum de participació per recollir reflexions, idees i propostes. Sobre aquesta qüestió és molt interessant l'article Hombres contra el macho de Carmen Morán a El País.

dimarts, 11 de desembre del 2007

Política i mitjans, INterDEPENDÈNCIA?

La principal virtut de les declaracions (la crosta nacionalista) de Joan Ferran ha estat dir, públicament, el què molts pensen, fins i tot diuen en privat. Possiblement aquest ha estat, també, el seu principal defecte. Alguns han aplaudit el seu atreviment, d'altres, directament, l'han menyspreat, i coses pitjor.... Hi ha qui hi ha sucat pa, hi ha qui s'hi ha fregat les mans... potser també hi ha que ha pensat que, ben mirat, es podria haver mossegat la llengua.

El cert és que els mitjans de comunicació públics difícilment satisfan a tothom i, ni molts menys, als partits polítics. En el cas de Catalunya els mitjans de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisual (CCMA), en especial els informatius de capçalera deTV3 i de Catalunya Ràdio, són vistos i escoltats sovint amb un escànner a la retina i al timpà. Els hi plouen crítiques, observacions i comentaris des de totes bandes, anterions als comentaris de Joan Ferran, i en un futur segurament els hi seguiran plovent igualment. Per un costat pel fet de tenir una visió excessivament estatal, diuen uns; pel fet de transmetre un model nacional amb picades d'ullet sobiranistes, diuen els atres...

Però no només els partits no sempre estan satisfets amb els mitjans públics; aquests darrers cíclicament també estan descontents amb els partits, sobretot pel minutatge (les cotilles informatives) informatius en períodes electorals.

Però malgrat la tinta i saliva gastada els darrers dies per les darreres declaracions, la relació entre els mitjans públics i els partits, i sobretot entre els mitjans i el govern, és cada vegada més neta (que no vol dir que abans fos bruta) és a dir, de major independència o, si es vol, de menor dependència.
Per un costat a Catalunya tenim el CAC, amb unes competències més enllà del què ara i aquí parlem, però que entre les seves funcions hi ha la de vetllar pel compliment de la normativa reguladora de l'audiovisual, en particular dels principis del pluralisme polític, social, religiós, cultural i de pensament. Ja voldria, per algunes comunitats, també per l'Estat, un organisme com el CAC, ja que mitjans públics com Telemadrid, com a paradigma, es caracteritzen precisament per la manca de pluralitat.

Però a més el Govern d'Entesa ha aprovat recentment la Llei de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, amb l'objectiu, segons valora el propi Govern a l'extens document Un Any compromesos amb tu, de garantir uns mitjans públics més desgovernamentalitzats, més professionals, viables econòmicament i més independents, a la vegada que es pretén rellançar Televisió de Catalunya i Catalunya Ràdio i millorar la seva missió de servei públic. Les paraules de Joan Ferran no poden ser, doncs, més profètiques.

I és que en el fons, el què ens diu Joan Ferran, sense procunciar-ho, és que possiblement amb Pujol i CiU a la Generalitat, els mitjans catalans públics havien estat excessivament governamentals, potser per inèrcia... i ara el què s'està fent és trencar aquesta inèrcia.

Penso que estem en el bon camí, redreçant doncs les inèrcies passades, però amb la necessitat de seguir apostant per la pluralitat i la independència dels mitjans públics. També per la neutralitat de la seva línia editorial, però em temo que, de la mateixa manera que l'educació no és mai neutra (pots educar per la guerra i educar per la pau, pots educar per una societat sexista o educar per una societat igualitària...), la informació tampoc ho és... de neutral.

Cal doncs, a través dels mecanismes necessaris (CAC, CCMA) que els partits i els mitjans segueixin trobant l'equilibri, doncs entre ells existeix, certament, una relació d'interdepenència: es necessiten.

-----------------------
pd1: la Convenció pel Futur ha organitzat, per aquest proper dissabte 15 de desembre, un seminari sobre Política i mitjans de comunicació, amb la participació de reconeguts periodistes. No hi podré assitir però, certament, el seminari s'entreveu d'allò més interessant.

pd2: organitzada per l'AMPA del CEIP Montserrat de Sarrià de Ter, a través d'Accióp Social i Ciutadania, aquest dijous assistiré (a aquesta sí) a una xerrada sobre els mitjans de comunicació, en especial la TV, i els infants.

pd3: una altra AMPA, la de l'Escola Bressol Municipal Confetti, ha organitzat, a través de la FAPAC, una xerrada sobre les joguines, imprescinbible per posar seny en les dates en què ens trobem, sobretot els qui tenim mainada... Hi assistiré aquest dimecres.

pd4: Led Zeppelin

Led Zeppelin és un dels meus grups de capçalera. Descoberts a finals dels 80 essent jo un incipient adolescent amb gana d'escoltar música, per diversa que fós: The Clash, Madness, Kortatu, Joy Division, Led Zeppelin, Bob Dylan, Queen, Pink Floyd... Aquesta gana de úsica encara la conservo, pel què segueixo tastant els de sempre i deguntant-ne de nous...
De Led Zeppelin tinc majoritàriament vinils; de fet no va ser fins l'any 1992 que vaig tenir el meu primer CD: On every streets, de Dire Straits.

Ara Led Zeppelin s'han retrobat per un concert, aquest dilluns a Londres, i s'especula amb una gira mundial. De fet és, des de la seva dissolució, la tercera trobada puntual que fan. A més Plant i Page ja havien fet una gira junts fa un temps, rememorant també cançons de Led Zeppelin.

Em va agradar, de Led Zeppelin, que la mort del seu bateria suposés també la fi del grup; relegats al fons de l'escenari, no sempre es fa prou justícia amb els bateries; en el cas de John Bonham els seus companys van interpretar que era una peça fonamental del grup. El fet és que ell és un dels quatre responsables del só característic de Led Zeppelin, alhora que va ser un autèntic referent en una nova manera de tocar la bateria.

Led Zeppelin, que grans que són... i sí, també ara d'edat...

The Song Remains The Same


Since I've been Loving you


Discografia:
Led Zeppelin (1969)
Led Zeppelin II (1969)
Led Zeppelin III (1970)
Led Zeppelin IV (1971)
Houses of the Holy (1973)
Physical Graffiti (1975)
Presence (1976)
In Through the Out Door (1979)
The Song Remains the Same (1976)
Coda (1982) Disc pòstum editat pel compromís contractual del grup, després de la mort de John Bonham, bateria del grup. Van recuperar peces inèdites o descartades d'anteriors treballs...

dilluns, 10 de desembre del 2007

1-D i altres derivades

La manifestació era inevitable, la qüestió era qui la convocaria primer. Hàbilment la Plataforma pel Dret a Decidir (PDD) va buscar un element d'actualitat i transversal, generador d'un gens menyspreable malestar col·lectiu, per convocar la manifestació per, a través de les infraestructures, reclamar també el dret a decidir. La manifestació, més enllà de l'habitual ball de xifres, va ser un èxit, malgrat té algunes derivades que cal tenir present.

No em sembla correcte que des d'alguns sector es vulgui titllar la manifestació només com un clam sobiranista o independentista; només una lectura interessada, o miop, pot simplificar la manifestació a la reclamació sobiranista per restar-li notorietat.

Suposo que és inevitable que els partits que hi van participar en vulguin treure rendiment: si no fos així, senzillament no hi haurien anat. Ara bé, com en altres moments i qüestions, la gesticulació d'en Mas és excessiva, tant, que se l'hi veu massa el llautó.

Trobo precipitats els qui atribueixen a la manifestació un punt d'inflexió en la vida del Govern d'Entesa de la Generalitat, vaticinant un trencament i una nova aliança entre CiU i ERC. El Govern d'Entesa no només sembla sòlid, ho és.

Entenc que molts socialistes (militants, simpatitzants...) anessin a la manifestació: de fet, per més que els socialistes governem, també patim les mancances i els problemes com qualsevol altra persona; també gaudim d'allò positiu, naturalment.

També entenc que el PSC, com a partit, no assistís a la manifestació, a partir del moment en què assumim que el PSC forma part del Govern de l'Estat. Ètica o estètica?. Em vaig imaginar que hi era i penso que n'hauria sortit més malparat. Assumir la responsabilitat de governar també vol dir assumir papers sovint incòmodes i poc populars. Sí, el PSC sobretot forma part del Govern de de Generalitat, per això el President Montilla no ha evitat el tema i, després de la manifestació, la va valorar.

M'han agradat les declaracions del President Montilla després de la manifestació: "Com a president és el meu deure interpretar en clau positiva el sentiment col.lectiu expressat pels ciutadans. Em correspon transformar aquest sentit col.lectiu en un mandat exigent en relació amb l'acció del Govern de Catalunya. És el que, com a president de Catalunya, he fet en tot moment davant les institucions de l'Estat i també ho he fet davant les institucions comunitàries".

El President Montilla no fa piruetes ni excessives gesticulacions, és més directe.

I ara què?. Que arribin les inversions, que es compleixi l'Estatut i que el nostre País pugui seguir avançant social i econòmicament.

I com molta gent, veure què passa el 9 de març de l'any vinent... i seria una llàstima que es complís la llei de Murphi: sempre es pot anar pitjor... De moment, mentre en Mas festeja amb la PDD, Duran ho fa amb el PP...

----------------

pd1: Joan Vila es caracteritza per exposar les seves idees i raonaments amb fermesa i fonament. També ho fa en el seu darrer article publicat al Diari de Girona: Desafecció i allunyament. PSC a contrapeu.

pd2: la nit de la Puríssima l'àvia paterna de les meves filles (és a dir, la meva mare) les va fer sortir a l'eixida de la casa que tenim a Cantallops (el seu poble natal) i, sota les estrelles, les hi va recitar el poema La nit de la Puríssima, de Joan Maragall, que ella va aprendre en la seva tendra infantesa per tota la vida:

La nit de la Puríssima

Quin cel més blau aquesta nit!
Sembla que es vegi l'infinit,
en tota sa grandesa,
en tota sa dolcesa;
l'Infinit sense vels,
més enllà de la lluna i dels estels.

La lluna i els estels brillen tan clar
en el blau infinit de la nit santa,
que l'anima s'encanta
enllà...
Aquesta nit és bé una nit divina.
La Puríssima, del cel
va baixant per aquest blau que ella il·lumina,
deixant més resplendors en cada estel.

Per la nit de desembre ella davalla,
i l'aire se tempera, i el món calla.
Davalla silenciosa...
Ai, quina nit més blava i més hermosa!

Joan Maragall. 1897

dijous, 6 de desembre del 2007

Ni una sola paraula

M'explicava una vegada l'amiga i companya de grup municipal i altres afers sarrianencs, Assumpció Vila, que en la seva joventut alguns joves tenien un cert aire d'interès pel fet de ser poc proclius en el verb, nois amb un punt interessant precisament pel fet de tenir, suposadament, un intents, profund i ric món interior que els feien fins un xic misteriosos als ulls de jovenetes inquietes com ella. L'Assumpció, amb el pas dels anys i, sobretot, de l'experiència, va acabant deduint que alguns d'aquests nois eren escassos de paraula senzillament perquè no tenien res a dir, ni una sola paraula.

A finals de setembre arriba a l'Ajuntament de Sarrià de Ter l'expedient d'expropiacions del TGV a Sarrià de Ter. El tema de les grans infraestructures (TGV i AP7-A2) a Sarrià de Ter són temes d'elevat interès per part de tots els grups municipals i dels veïns i veïnes. El govern informa d'aquest afer, com no podria ser d'altra manera, als propietaris afectats, però no informa de l'arribada d'aquest expedient (amb els corresponents plànols amb les afectacions del traçat, sobretot de les sortides d'emergència) ni a mi com a portaveu del PSC, únic grup a l'oposició, ni l'exposa, pel seu interès, als veïns i veïnes en general aquest projecte.
Tampoc al Ple del mes de setembre explica res de res...Nosaltres ens n'assabentem a través del BOP i del BOE i ens dirigim a l'Ajuntament per consultar-lo. És a dir, ni una sola paraula.

A mitjans d'octubre el CILMA fa arribar a l'Ajuntament de Sarrià de Ter l'estudi i proposta de traçat i mesures correctores de la implantació de l'autovia A2 entre Blanes i La Jonquera, en tant que afectat pel traçat de desdoblament de la NII (que passarà a ser l'A2). El govern no ens informa, ja no del contingut i de la resposta del govern, ni tan sols de la seva entrada a l'Ajuntament pel nostre interès i per la seva consulta. Tampoc n'informa al Ple de finals de novembre. Ni una sola paraula.

A finals de novembre, l'endemà de tres Comissions Informatives i, per tant, el divendres anterior al Ple ordinari de novembre, el govern manté una entrevista amb el Cap de la Demarcació de Carreteres de l'Estat a Catalunya. Ni de la reunió, ni del seu contingut, el govern ens en diu res, ni al PSC ni a la població en general; tampoc explica res al Ple. Ni una sola paraula.

A principis de desembre, el divendres 5 per ser més exactes, el govern de Sarrià de Ter va al Ministeri de Foment, a Madrid, per tractar el pas de les infraestructures al nostre municipi. El mateix divendres al vespre, en la inauguració d'una exposició a Sarrià de Ter (Espai d'Emoció, de Josep Ma. Muñoz: la darrera exposició programada per qui fins al maig era regidora de Cultura, Assumpció Vila), el govern no ens diu res als dos regidors del PSC que som allà. L'Assumpció pregunta: “què tal la Maleni?”. L'alcalde només diu “no hem anat amb ella” i evita entrar més en el tema... bé, potser tanpoc era el moment, pel què esperaré que, dins un temps prudencial, se'ns informi dels temes i ontingut de la reunió. Però de moment, ni una sola paraula.

Amb tot el què està passant, les expropiacions del TGV, els projectes de l'AP7 i l'A2, que coincideixen a Sarrià de Ter, l'actitud poc comunicativa del govern vers el nostre grup i, sobretot, vers els veïns i veïnes, no deixa de ser sorprenent. Sembla com si ara volguessin que per aquests temes tan sols hi passéssim de puntetes, com si ara no convingués que se'n parlés massa ni massa públicament...

Davant aquest silenci, prenen més força les paraules que, en forma d'article (Les tifes de l'Adif), va publicar l'Assumpció Vila al Diari de Girona.

Tenen, el govern, coses a dir i nosaltres, el PSC de Sarrià de Ter, ganes d'escoltar i, sobretot, de ser informats, entre d'altres, per exemple, per debatre el paper de Sarrià de Ter al Pla Director Urbanístic de l'Àrea Urbana de Girona...

De moment, en espera d'ésser informats, la cerquem pel nostre compte...
---------------------
pd1: Canta Ni una sola palabra la Paulina Rubio. Aquesta és una cançó escrita pel teclista del grup La Oreja de Van Gogh, Xabier San Martín.

pd2: També la canta, versionada en català, el cantautor Roger Mas, algunes vegades acompanyat també del bisbalenc Sanjosex. En aquesta ocasió canta pel programa El Club.



dilluns, 3 de desembre del 2007

Andrés Pichardo, futbol sense pilota

Passen els anys i, a les entitats, associacions i clubs les actes s'omplen dels qui sustenten la seva representació i govern, és a dir, els presidents i les juntes directives. Però una entitat és la suma de tots els seus membres, fins i tot col·laboradors i satèl·lits. Hi ha persones que no necessiten de cap càrrec ni distinció per dedicar-se intensament a una entitat, per treballar-hi i deixar-hi hores i feina sense més satisfacció i recompensa que el benefici de la comunitat.

M'hi fa pensar, en aquestes persones, l'Andrés Pichardo. Persones com ell ens fan tenir fe en nosaltres mateixos com a societat, ens fa tenir esperança que, malgrat alguns conceptes es diuen poc (altruisme), s'exerceixen diàriament, anònimament.

L'enyorança de la Dolores ha finit: s'han retrobat, de nou, eternament. Quedarà sempre lluny la seva arribada a Sarrià de Ter, provinents de La Palma del Condado, a la província de Huelva. L'Assumpció Viñals, l'àvia de la Sira, fa temps em va explicar que la Família de l'Andrés Pichardo es van instal·lar provisionalment a casa seva; ella i l'Àngel Cañigueral Cid els van acollir: no deurien ser els primers, tampoc van ser els últims...

No es pot parlar del FC Sarrià sense fer una referència a l'Andrés Pichardo. No havia estat mai directiu, ni falta que l'hi feia, ell sabia molt bé què necessitava el club: algú que s'ocupés de tot allò que tothom només veu quan ho troba a faltar, però qua quan ho té no ho valora en la seva justa mesura. Parlo amb en César Fernández, qui ha estat President del FC Sarrià. En César amb altres paraules expressa que el FC Sarrià era com una segona casa per ell, el seu món era el camp de futbol i les seves instal·lacions, que sempre mantenir en òptimes condicions i impecables. Era d'aquelles persones que no necessitava que ningú l'hi digués què havia de fer; ell ho sabia prou i, senzillament, ho feia, sense esperar res a canvi.

L'any 2003 l'Andrés Pichardo i seva esposa, Dolores Delgado, van rebre un reconeixement públic a l'Homenatge a la Vellesa de Sarrià de Ter, per la seva implicació i treball al FC Sarrià i al barri de la Rasa.
Un any més tard, el 2004, el Critèrium Esportiu de Sarrià de Ter l'hi va fer una Menció Especial per la seva incansable tasca al Futbol Club Sarrià. Parlo amb l'Àngel Mesas, que llavors era el regidor d'Esports (va agafar el testimoni d'en Nicolás, fill de l'Andrés, a esports). Amb l'Àngel recordem el secretisme amb què vam portar aquesta menció dins l'equip de govern, per evitar que en Nicolás en sabés res. L'Àngel té gravada a la seva memòria la cara de sorpresa d'en Nico...

A l'Andrés el recordo explicant, amb sornegueria, i el bastó en mà, una anècdota derivada de l'elecció d'en Nicolás com a alcalde de Sarrià de Ter, a principis de l'any 2005. Pocs dies després que el seu fill fos proclamat alcalde un periodista radiofònic se l'hi va dirigir, sense saber que era el seu pare, per preguntar-li el seu perer sobre l'alcalde recentment estrenat.
El periodista l'hi va preguntar què l'hi semblava el nou alcalde; ell va respondre que molt bé, que tot just ara començava d'alcalde i que calia donar-li un cert temps... Seguint amb l'entrevista el periodista l'hi va preguntar que si tenia alguna queixa si aniria dir-li a l'alcalde a l'Ajuntament. Andrés Pichardo l'hi va dir que en aquest cas no aniria a l'Ajuntament, aniria a casa seva i l'hi diria, doncs “el alcalde”, va sentenciar, “es mi hijo”!.

Grans moments de gent senzilla que van teixint el fil d'una família que, més enllà del dol, té en l'Andrés i la Dolores la més bella història d'amor...

---------------

pd1: m'ha agradat que Carles Torrent, ciclista fill de Sarrià de Ter, hagi aconseguit la medalla de Plata, juntament amb Joan Llaneras, en la l'especialitat de Madison en la primera mànega de la Copa del Món de pista de Sydney, Austràlia. Esperem que als JJOO de Pequín pugui assaborir, també, el gust d'alguna o algunes medalles... Felicitats Carles!

dissabte, 1 de desembre del 2007

Atrapada al mirall



No he llegit el llibre de Gemma Lienas (al centre de la imatge), avui tot just l'he comprat i ja fa cua...
Però he conegut i, sobretot, escoltat la seva autora parlant del llibre i de la violència envers les dones.
La Secretaria de Polítiques de Dona de la Federació del PSC de les Comarques Gironines (buf!, quin nom més llarg!) ha tingut l'encert d'organitzar aquesta xerrada - presentació del llibre Atrapada al mirall de Gemma Lienas, en el marc dels actes del dia internacional contra la violència envers les dones.

Ens trobem a La Llibreria companyes del PSC, també algun company... disposats a escoltar una escriptora que escriu llibres feministes. De Sarrià de Ter hi som presents l'Assumpció Vila i jo mateix: no som novells, la nostra lluita, la nostra feina, el nostre compromís té fons i forma...

Gemma Lienas parla primer del llibre que, d'alguna manera, la va donar a conèixer com a escriptora de referència del feminisme a casa nostra, El Diari lila de Carlota, un llibre feminista adreçats als joves, aparentment abocat a no vendre's, però que segons l'autora va despertar interès no només entre les joves, també entre els adults, sobretot les adultes.

Abans d'entrar a parlar del llibre la Gemma ens descriu el traç gros d'algunes de les coses que l'han encaminat a recórrer aquest camí literari feminista. Parla del què l'assassinat d'Ana Orantes va despertar a la societat espanyola, un fet que representava una mena d'abans i després respecte a la percepció social de la violència contra les dones, el què ella defineix com una experiència epifania: experiència a partir de la qual la teva percepció d'una cosa pren una nova dimensió, essent quasi impossible recuperar la percepció primària. Aquell cas va tenir un important ressò mediàtic. El tractament informatiu és important, la Gemma el defensa, de la mateixa manera que cal difondre informativament els atemptats terroristes, també és necessari que els informatius cobreixin aquestes notícies.
La Gemma parla de la seva particular experiència epifania: la lectura del llibre Assetjament moral, de Marie France Hirigoyen.

Aparentment, encara sense entrar a parlar directament del llibre, parla de la síndrome d'estocolm, fent un paral·lelisme entre la relació, aquest fort vincle de dependència (malgrat m'oprimeix i em priva de llibertat, em manté en vida, m'alimenta...) entre l'ostatge i el segrestador traslladat entre la víctima i el maltradcador.

Sembla que comença a parlar del seu llibre, però només justifica les dues cites que té el llibre:
“Ell era qui suggeria les preguntes i les respostes. Era el seu torturador, el seu protector, el seu inquisidor i el seu amic”. 1984. George Orwell.
“I res és nostre: ens han tret la roba, les sabates, fins i tot el cabell; si parlem, no ens escoltaran, i si ens escoltessin, no ens entendrien. Ens trauran també el nom. I si el volem conservar haurem de buscar en nosaltres la força per fer-ho, fer-ho de manera que, rere nom, quedi alguna cosa de nosaltres, de nosaltres tal com érem.” Si això és un home. Primo Levi.

La Gemma extreu d'aquestes cites, i de la referència que fa de l'esclavisme, per exemple, que la dominació no s'assoleix només per la dominació física sinó, sobretot, per la dominació psicològica, per les tècniques de dominació psicològica, exercida als camps de concentració, des dels règims totalitaris, a l'esclavisme, també com a element de base dels maltractaments.

Parla, la Gemma, de l'aïllament, de la reducció dels vestigis d'humanitat (la cita del llibre de Primo Levi ho descriu perfectament) i l'existència, diu ella, d'un sol jutge, que és precisament el dominador.

La violència masclista es mou amb els mateixos paràmetres que es mou l'esclavisme, el feixisme. Existeix un grup de poder dominant més o ments homogeni que no tolera i violenta els grups de risc, és a dir, tots aquells que són diferents dels membres del grup de poder dominant. La Gemma, he d'entendre, simplifica els conceptes per fer-los reveladors, ja que permet una percepció més nítida del què, a nivell global, està passant. Les característiques de les persones del grup de poder dominant són persones adultes (no infants o gent gran), occidentals, econòmicament estables i heterosexuals. La resta són persones del grup de risc, és a dir, dones, infants, gent gran, homosexauls, transexuals, pobres i persones d'altres races. La Gemma ens comenta que les persones del grup de poder dominant representen el 18 % de la població mundial.

Començant a parlar, ara sí, del seu llibre la Gemma es refereix al mirall, un mirall e ters cares, com el reflex de les diverses cares que té el maltractador: encantador portes enfora, violent portes endins.

El llibre, ens diu, és una novel·la polifònica que, segons la contraportada del llibre, “s'endinsa en la complexitat de les contradiccions humanes.”

La Gemma Lienas explica el seu llibre però de tot el què diu jo em quedo amb un fragment del llibre que llegeix. És la primera frase del llibre: La Laura ha mort.
Ara només em resta llegir el llibre...

Camí de casa, a cavall de la moto, em pregunto: si abominem avui sense pal·liatius l'esclavisme i altres formes de dominació personal o col·lectiva, perquè no ho fem, com a societat i individus, amb la mateixa força i convicció contra la violència masclista?...
----------------------
pd1: m'ha agradat molt La torre de Suso. En especial el personatge de Mercedes (la mare de Cundo), pel retrat de la seva sol·litud i el de Marta per la seva frescura...

pd2: mesos enrere vaig descobrir musicalment Fatco Delafé y las flores azules. Fa temps havia escoltat alguna cançó i m'havien despertat la curiositat, que no vaig satisfer fins fa uns mesos (comprant els dos seus cd). La seva música que m'acompanya, darrerament, quan endreço la cuina... Cançons com Enero en la playa, Combates cotidianos o Gigante m'hi han enganxat... tot un plaer!

Mar El Poder del Mar


pd3: un bon amic de Sarrià de Ter m'informa per sms: ahir (dijous) a la tarda van inaugurar la “botiga dels xinos” (nou basar oriental a Sarrià de Ter) i al vespre els van entrar a robar. Això és un poble segur?.
No és l'única botiga, establiment o magatzem on han entrat o intentat entrar a Sarrià de Ter aquests darrers dies; entre d'altres hi ha també una sabateria al Pla de l'Horta...