divendres, 16 novembre de 2007

Ventolada Borbònica!

P1200083

Feia vent aquest dijous, un vent fred, d'aquell que talla, un vent que clivella els nusos de les mans i enrogeix les galtes dels infants. El vent que despulla els arbres i encatifa els carrers de fulles, que es mouen a l'uníson com si d'una catifa voladora es tractés.

En dies de tardor com aquest sense adonar-me'n em trobo recitant, interiorment, Girona a la tardor, de Josep Ma de Segarra.

Sota del pont camina l'aigua trista
és l'aigua de la pluja de Tots Sants;
el cel és malva i rosa i ametista,
hi ha un or de fulles pels camins forans.

La Seu dreça la pàl·lida harmonia
de pedra grisa vers el cel llunyà,
i l'àngel guaita la caputxa pia
de Sant Feliu una miqueta enllà.

Sota les Voltes, la ciutat encesa,
és estrident de riures i fanals,
i cenyida de fosca, la Devesa
dreça milers de branques immortals.

Fa una boira que sembla un vel de fada,
sonen el clarinet i el tamborí...
I el cor, com una nit molt estrellada
espera l'hora d'estimar i llanguir.



Llanguir vol dir patir un estat de decaïment, físic o moral, prolongat. Ben lluny del poema de Segarra aquesta paraula m'ha fet pensar en els temps que darrerament corren pels Borbons i, específicament, pel Rei Joan Carles I.

El darrer episodi ens ha de fer reflexionar sobre el seu paper institucional, en tant que Cap d'Estat; hi ha, naturalment, molta tinta escampada sobre aquesta qüestió (des de la garantia de la unitat fins a l'anacronisme, per no anar als extrems...). Jo sempre he pensat que és una llàstima que, tal i com fan altres democràcies, ni tu ni jo tinguem cap possibilitat d'escollir-lo, de canviar-lo...

El fet és que davant aquest fet, com d'altres (la negació de la imposició del castellà sobre cap altra llengua, per exemple), sembla que hem de resignar-nos a tenir-lo de cap d'estat. D'un cap d'estat no espero que sigui "campechano", sinó responsable i conseqüent amb el càrrec que ocupa, amb la responsabilitat que té, i amb l'estat que representa.

L'error del Rei amb Chávez va ser picar l'ham, caure en la provocació. I no seré jo qui relacioni la seva actitud amb la seva corona, un cap d'estat democràticament escollit podria haver comès el mateix error... S'hauria d'haver contingut o, davant les interrupcions de Chávez, demanar a qui presidia la sessió, la Presidenta de Xile, Michelle Bachelet, per tal que fos ella, qui sí tenia en aquell moment autoritat, que s'agrecés al President Veneçolà, no per fer-lo callar, senzillament per retirar-li la paraula que ningú l'hi havia donat.

Tampoc va ser un encert que el Rei abandonés més tard la sala, en plena intervenció de Daniel Ortega, President de Nicaragua.

No deixa de ser paradoxal que després del "porqué no te callas?" el Rei no hagi dit "ni piu" i en canvi Chávez està immers en una fatigable incontinència verbal, verborrea infinita.

Avui he pensat en el Rei, imaginant-me'l assegut vora la llar de foc, mut i pensatiu, llanguint...

Epíleg: de tot aquest embolic el President Zapatero va tornar a treure el millor d'ell mateix i es va merèixer l'ovació després de la seva intervenció.
---------------------------
pd: m'agrada com analitza l'incident el gran José A. Donaire

pd2: la Pia Bosch ja ha escrit sobre la visita de Raimon Obiols a Girona

pd3: Quim Curbet cita Just M. Casero (Jo que moriré de càncer) al seu article Eisenhower. Memorable, novament, el moment en què, a la presentació del llibre Mala Premsa de Pep Prieto, l'editor Quim Curbet reincideix i l'hi regala, de nou, uns calçotets... ara, però, de talla petita per la descendència...

pd4: el proper dissabte 8 de desembre s'ha organitzat un Concert Solidari en suport dels encausats per la crema de fotografies al Rei. Es farà al Pavelló Municipal de Sarrià de Ter i tindrà aquest cartell.