Pugeu al tren!

Darrerament el tren és notícia diària... bé, més que el tren l'absència d'aquest i el què aquesta absència provoca...
No va en aquesta línia, aquest article...

Els viatges de tren són un tema que sovinteja, a vegades com a pretext, d'altres com a part central, en molts articles. De fet tinc la sensació que hi ha alguns articulistes que sovint en parlen, possiblement perquè segurament en són usuaris diaris; dos noms em vénen al cap: Miquel Fañanàs i Antoni Puigverd. El tren, ben mirat, deu ser un subgènere dins els múltiples gèneres dels articles periodístics.

Generalment els articles sobre el tren, sobretot els que descriuen el viatge o alguna de les seves anècdotes, tenen, o bé un caire optimista i descriptiu (aquells en què l'autor ens desvela les intimitats d'algun altre viatger, escoltades indiscretament, o ens descriu fins allà on la seva mirada arriba a copsar els viatgers) o bé un caire pessimista i introspectiu (aquells en què el tren esdevé metàfora de la pròpia vida, en què l'autor juga a imaginar-se la vida dels viatgers, només a partir de la seva observació, i sobretot, aquells en què el veritable viatge no és el del tren sinó el de la seva pròpia vida).
Darrerament, però, els articles sobre el tren han anat prenent un to més tragicòmic primer, més melodramàtic després i, finalment, més terrorífic...

Hi rumiava aquest passat divendres, tot viatjant amb el tren de les sis que, des de Barcelona, em portava a Girona. Feia molts anys que no veia un tren tan ple, possiblement des de l'any 1990 per anar, i sobretot, per tornar de Tàrrega (Fira del Teatre al Carrer). Per tornar, per assegurar no quedar-se a l'andana, entràvem al tren més per les finestres que per les portes (aquells trens blaus amb la línia horitzontal groga...). D'aleshores recordo una frase escrita sobre els seients que deia: "el tren es de todos, rompe tu parte..."
Els passadissos dels vagons estaven plens de gent, drets; jo un d'ells. ja se sap, un divendres a la tarda, amb un festiu a Girona (Sant Narcís), amb les Fires... bé, el cas és que al meu voltant la indignació de la gent per no poder seure va durar de Passeig de Gràcia a Sant Andreu Comtal.

Els passatgers asseguts generalment feien allò que se sol fer també al llit: llegir o dormir... els que restaven dempeus, sobretot parlar. I és que un viatge de Barcelona a Girona, fins i tot fins a Caldes, dóna per molt...
Un parell de nois joves (un xic més grans que jo) xerraven entre ells fins que, un senyor que havia pujat al Clot insistia en seguir endinsant-se al passadís, cercant l'impossible seient lliure. El senyor, a les portes de la jubilació, es va aturar entre els dos nois i jo. L'inici d'una conversa intranscendent entre ells tres (jo remenava la meva agenda...) va derivar pel reconeixement d'amics i coneguts comuns i, sobretot, pel descobriment d'una mateixa passió: la física!. Van engrescar-se, a partir de llavors, en una apassionant conversa, en què, sobretot el senyor, els alliçonava amb la seva experiència i bon fer... se'ns dubte l'home estava emocionat; els nois, il·lusionats per tan oportuna trobada...
Ni quan el tren va començar a buidar-se el senyor va voler seure, malgrat la insistència dels seus dos joves interlocutors: "no carai!, així podrem seguir xerrant!".

A pesar de tot, com a mínim a tres viatgers del tren de tornada a Girona de les sis de la tarda del divendres, el viatge se'ls va fer curt.
Qui sap, potser s'han convocat per cada divendres al segon vagó del tres de les sis de la tarda que els torna a casa...

-----------
pd: hi ha un comentari d'Alfons Jiménez sobre el post de la I Escola de Formació de la JSC en què parla d'un que va escriure ell al seu bloc: és aquest!